3 de juny del 2007

El vell anarquista

Als principis de la democràcia hispànica un vell anarquista em va dir que, fidel a la seva tradició àcrata, no pensava pas anar a votar. Si les urnes servissin per canviar alguna cosa de fons ja les haurien prohibit—em va comentar. Jo no hi estava, ni hi estic d’acord. Qualsevol sistema alternatiu a les urnes, si més no fins ara, ha estat un camp de concentració o un infern. Tampoc no tinc ganes d’estar tot el dia participant (a la universitat, al barri, a l’escola dels fills, al bloc de pisos, etc.). Ja m’està bé delegar en uns professionals que em facin la feina pública d’acord amb unes idees i una voluntat explícita prèvia a les eleccions i que, un cop efectuades, representin la majoria de la col·lectivitat. D’altra banda crec que, històricament parlant, sí que s’han canviat coses de fons a cop d’urna. Anglaterra, sense anar més lluny, ha arribat al segle XXI aprofundint la democràcia a base d’urnes. I, si més no en el marc europeu, la seguretat social per a tothom, la sanitat i l’escola gratuïta, les llibertats d’expressió, associació i reunió i la defensa oficial dels drets humans s’han aconseguit fonamentalment amb les urnes.

Aquests dies abstencionistes, però, m’han fet rumiar en la frase del vell anarquista. Certament d’avui per demà les urnes no sembla que puguin canviar pas l’estructura social i econòmica del país. Però a Espanya sí que hi ha zones on les urnes poden marcar el camí de canvis en la gestió del poder territorial.

Em refereixo només a Euskadi. Des del principi de la democràcia, a Euskadi, a totes les eleccions sense excepció els manifestament independentistes han estat sempre majoria en vots i escons. Ara comencen fins i tot a tenir força seriosa a Navarra.

Curiosament ha estat a Euskadi on s’han prohibit legalment partits i on s’han sentit veus “honorables” de dreta i d’esquerra espanyoles demanant que s’hi suspenguessin les eleccions.

Potser tenia un tel de raó el vell anarquista... si les urnes poden canviar alguna cosa de fons, es prohibeixen.

I, és clar, m’ha deixat intranquil.