Pensament crític

Darrerament, en el món de l’educació, es diu sovint que cal formar l’alumnat perquè assoleixi un “pensament crític”. És una expressió que, ignorant de mi, sempre m’ha sorprès. ¿Hi ha algun tipus de pensament que no sigui crític?

En principi per “pensament” s’entén l’acció i, sobretot, l’efecte o resultat de l’acte de pensar. S’entén, doncs, per “pensar”, en contraposició al fet de sentir o de percebre pels sentits, l’acte d’exercir la facultat de jutjar, de reflexionar, d’abstreure i de fer inferències.

D’altra banda, l’adjectiu “crític” es refereix a la persona que exerceix la “crítica”. I s’entén intel·lectualment per “crítica” l’expressió d’una opinió raonada sobre fets o pensaments --o bé sobre obres artístiques-- caracteritzada pel fet de jutjar-ne el valor, les qualitats o els defectes.

Així, doncs, si “pensar” és l’acte d’exercir la facultat de jutjar, i “crítica” és l’expressió d’una opinió raonada, gairebé sembla que es pot deduir que l’expressió “pensament crític” és un pleonasme. Tot pensament, si és pensament, és “crític”. Perquè si un pensament no és “crític” aleshores no és pensament, és doctrina o afirmació dogmàtica. Una altra cosa és que per pensament crític s’entengui un corrent de pensament emancipatori concret que frega el concepte d’ideologia. Aleshores “pensament crític” constituiria la manera de designar una forma concreta de pensar.

En algunes ocasions els qui defensen la necessitat de formar els alumnes per tal que adquireixin un “pensament crític” posen com a exemple “l’establiment de causa-efecte en fets històrics o presents”. En el coneixement històric l’explicació dels fets per les seves causes i motius és una activitat habitual de l’hermenèutica històrica i mai no se n’ha dit “pensament crític”.

Dona’m de parer que ja faríem prou si aconseguíem que el nostre alumnat simplement aprengués a pensar i no s’acontentés només a veure i a sentir. I si després de pensar es vol emancipar, que ho faci. No sóc pas jo qui li he de dir de què, com i quan s’ha d’emancipar.