8 de juny del 2007

OH YEAH!

Ahir, en els minuts que solc dedicar a la meditació abans d’anar a treballar, pregava amb un text evangèlic de Marc. Era el passatge en què Jesús respon una pregunta d’un mestre de la Llei sobre quins són els manaments més importants. Jesús li respon allò d’estima Déu amb totes les forces i als altres com a tu mateix (Marc 12, 28-34). El fil del pensament i de la imaginació em va traslladar a un fragment de la lletra de What a wonderful world cantada per Louis Armstrong. Concretament al pont de la cançó quan diu: I see friends shakin' hands, sayin' "How do you do? They're really saying "I love you". Aquest salt mental, certament una mica sorprenent, potser provenia de l’última classe que he impartit aquest semestre.


Fa 12 anys que a la Universitat de Barcelona imparteixo una assignatura de lliure elecció que porta per títol El blues, el gospel i el jazz clàssic. Aquests tres gèneres musicals afroamericans em van seduir des que jo tenia 14 anys. Surten del cor directament amb un grau d’espontaneïtat i de sinceritat que no es produeix, em sembla, en cap altra música de les que conec. És el que diu el trompeta afroamericà W. Marsalys: el jazz és una música profunda que a través del swing troba la manera d'expulsar la tristesa i el dolor i, ajuda, com una nova catarsi, a reequilibrar-se amb la dimensió positiva de la vida. Per això mai no és radicalment dramàtica o patètica. Perquè calma el dolor i et diu que la vida val la pena de ser viscuda. Potser cap altra música ho aconsegueix tant de ple. Per aquestes raons em sembla que val la pena oferir aquesta assignatura a la Universitat perquè crec que té un alt valor formatiu.


Per acomiadar-me del curs solc passar un video del What a wonderful world interpretat per un Armstrong ja vell, enregistrat poc abans de la seva mort. Al final acaba amb un clàssic oh yeah! En aquest oh yeah!, expressió que em sembla difícil de traduir, hi veig el resum del missatge potent de la música apresa durant el curs, una música que em permet parlar de cultura des del punt de vista de l'antropologia, d'història dels EUA, de religió, de l’amor amb les seves alegries i frustracions, de la condició femenina i, sobretot, de la funció alliberadora del ball generat pel swing dins de la comunitat afroamericana. Aquesta música --solc dir a l’alumnat en l’últim minut de la darrera classe-- ens recomana mantenir sempre un OH! d’admiració, un desig permanent d’aprendre i, ja que voleu ser mestres, de compartir el saber. La vocació primera d’un mestre és esdevenir primer una persona culta per després poder transmetre i construir coneixement en d'altres. I, finalment, aquesta música ens encoratja a dir YEAH! a la vida, malgrat tot, fins en les circumstàncies més adverses. Tant de bo el que ens diu l’Armstrong – “veig persones encaixant les mans i dient “¿com estàs?” quan en realitat volen dir “t’estimo”—pogués ser l’ideal de la nostra vida i, en especial, el de la vostra futura professió. Us desitjo tota la sort del món, oh yeah!

Solc dir aquests mots finals amb una emoció sentida perquè quan acabo el curs sempre em dol perdre un alumnat que ja he fet meu. I em consta, perquè m’ho escriuen en els treballs darrers posteriors a aquesta última classe, que a ells i a elles també els toca de la vora.


Quan ahir acabava la meditació del matí pensava que, a través de l'Armstrong, havia comunicat al meu alumnat el missatge de Jesús que ens conta Marc. I, si més no de moment, els meus alumnes sembla que se'l creien una mica. En canvi si els hagués llegit el text evangèlic em sembla que m'haurien escoltat amb indiferència. Potser sí, potser resulta que els camins del Senyor són inescrutables.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Aquí sí que puc parlar, perquè jo he viscut aquesta assignatura!I dic viscut i amb admiració perquè qui la dóna te la fa viure.

Els continguts? Fantàstics, però és la seva emoció, el que posa de personal a l'hora d'impartir aquesta matèria, la que fa vibrar i, estic convençuda que tot i no ser gaire a prop de la Biblia si fos ell qui l'ensenyés, m'hi enganxaria