25 de juny de 2007

Eurínome

Sempre m’he sentit irresistiblement atret pel mite d’Eurínome, el mite prehel·lènic més antic de què tenim notícia. En síntesi el mite ens conta que, en el principi de tot, Eurínome, dea de Totes les Coses, va emergir nua del Caos. En no trobar res on recolzar els peus, va separar el mar del cel i es va posar a ballar, solitària, damunt les onades. Ballava amb tanta passió que va generar el vent. Sense deixar de ballar, Eurínome el va sacsejar amb les seves mans fins que en va sortir la serp Ofió. Eurínome va continuar dansant agitadament de tal manera que Ofió va sentir desig, se li va enroscar i la va “conèixer”. De resultes de la fecundació, Eurínome va pondre l’Ou universal, d’on va sortir tot el que existeix...

Ves a saber si aquest primer estrat mític no es troba a l'arrel de la nostra manera de comprendre. Fixeu-vos-hi: en el principi va ser el ritme, la primera llengua va ser la dansa i el primer llibre el tambor... ¿No heu sentit mai que el ritme d'una música atrau d’una manera primitiva, sensual, irresistible encara que la melodia hi sigui absent? Ballant del tot una música, ¿mai no heu experimentat el naixement d'una mena de força misteriosa soregida del més recòndit de l'ànima que esclata en felicitat? (I no us en dic res si, a més, la música està xopada de swing!!!)

Tot això em venia al cap ahir mentre contemplava bocabadat el film Això és ritme. Era una pel·lícula-veritat. No hi havia actors... hi havia músics, professors i alumnes d’un institut de barriada alemany a qui s’ofereix, en plena adolescència, la possibilitat de ballar Le sacre du Printemps de Stravinski. No són ballarins, són adolescents difícils de convèncer. Riuen, es distreuen, tenen vergonya, fan el ruc... El professor està a punt de llançar la tovallola... però heus ací que quan comencen a sentir que el cos els fa dir la música, quan experimenten un estat "sacerdotal", és a dir, d’intermediaris entre els sons del misteri i la llengua del cos, comencen a callar mentre assagen... Va ser, per a mi, el moment clau: amb la música dansada, de cop i volta, descobreixen el silenci i es transformen les seves actituds. A posteriori alguna fins i tot confessarà que l'experiència li ha canviat les expectatives de la vida. ¿Els havia fecundat, per ventura, l’alenada sagrada d’Eurínome a còpia de l’esforç personal i de la disciplina que calia per aprendre a escriure amb el gest?

Si haguessin estat actors i actrius hauria trobat que el film era bell i ocorrent. Com que allò que veia era veritat, i observava amb els meus propis ulls un aprenentatge en adolescents --tot i que va costar setmanes-- no vaig poder evitar que en plena dansa final dos llagrimots solitaris se'm vessessin galta avall.

1 comentari:

Núria ha dit...

El mite en si el desconeixia. La mitologia i el món de les cultures clàssiques sempre m'ha fascinat i sempre m'agrada saber-ne alguna cosa més. Però el que sí conec és la pel·lícula "Això és ritme", val molt la pena. Surts pensant que tot és possible. Vaig arribar a ella una tarda de dissabte de forma accidental, una d'aquelles que no tens ganes de fer res, però que necessites escampar la boira perquè la casa et cau a sobre. I res, avorrida i desmotivada passejant pels carrers de Gràcia vaig acabar entrant al cinema per uns comentaris que vaig sentir ... i vaig fer bé, vaig sortir amb les piles ben carregades d'energia i amb certa malenconia.

No sé si Eurínome, va aconseguir fer renéixer a aquells nois, per acabar fent el que fan. Però a mi si que em va fer renéixer, i vaig corroborar que el binomi música-cos és meravellós. M'encanta l'art de dominar el moviment a través de qualsevol tècnica, element o mitjà. El cos humà és la màquina més fascinant que existeix ... no hi ha res que digui més d'una persona que l'expressió d'un simple gest del seu cos. I si aquest ve acompanyat per la música, que amb el seu ritme les faci arribar a sentir-se lliures dels complexos de la ment, emociona.
Potser seria bo que ens permetèssim de tant en tant prendre un bany de relax corporal i mental com aquest. Sentint-nos lliures d'obligacions, molts cops autoimposades, i deixant oblidat el ritme rutinari que el tic-tac del rellotge ens marca el dia a dia.