18 de juny de 2007

Història i futur

Una de les maneres amb què he experimentat aprenentatges durant els viatges ha consistit en l’aflorament d’estudis remots davant d’una visualització sobtada. Per exemple, en el penúltim viatge a Boston.

Recordo que a mesura que ens acostàvem a Terranova segons el plànol de la pantalleta del davant del seient em venien al cap les ja llunyanes classes d’història d’Amèrica del doctor Delgado... Com que començàvem per la prehistòria a penes vàrem arribar al segle XVIII... Mentre mirava el mapa del vol em semblava recordar que aquesta zona que avui són els estats de Maine, New Hampshire, Vermont, Massaschussets, Connecticut i New York, potser fins i tot també New Jersey, més al sud, estaven ocupades abans del 1700 per una federació de tribus iroqueses. Crec recordar que els iroquesos anaven rapats de cap llevat d’una filera mitjana al crani que els anava del front al clatell... I d’això només fa poc més de tres-cents anys! Si la memòria no em falla eren de llengua algonquina, de la qual encara en queden alguns topònims com, sense anar més lluny, Mississipi que en aquest idioma volia dia “Gran Riu”...

Contemplava abans d’aterrar la costa est, a la part septentrional... ¡Qui ho havia de dir a començaments del segle XVII que existirien els EUA com els coneixem avui, sota l’hegemonia de la llengua anglesa, la visió protestant –tan anglicana com puritana i baptista—i la ètnia blanca europea...! Un mapa històric dels inicis del segle XVII no ho hauria dit mai!

Heus ací els límits de la Història! Un observador del segle XVII hauria predit un franja est del continent colonitzada per anglesos, holandesos i castellans (Florida), una centralitat del continent des de Quebec fins a Nova Orleans ocupada per francesos i un gran extensió surenya i oriental (des de Texas i New Mexico pujant fins a Nevada, Colorado i Califòrnia) com una prolongació de la hispanitat... És evident que el nostre suposat àugur s’hauria equivocat de ple i, en canvi, el seu raonament hauria estat lògic...

Aquesta és la feblesa de la història: sempre la interpretem a toro passat i així sempre és fàcil, relativament, dir que un cop vist el cul saps si és femella. Però, en canvi, som incapaços de predir el futur des del coneixement històric. El futur sempre l’endevinen millor els poetes i els grans intuïtius, però no pas els historiadors. Crec que el segle XX ens n’ha donat proves ben fefaents. ¿No serà que tenen raó aquells que diuen que la filosofia és allò que tothom sap dit de manera incomprensible i la història, a l’inrevés, és el que sembla comprensible però que en el fons no és entès per ningú?

Fixem-nos-hi. Encara no fa 400 anys, el 1607, els anglesos només havien ocupat de manera permanent una colònia: Jamestow, a la badia de Chesapeacke, a l’estat de Virgínia... I ens hem d’esperar fins el 1619 perquè els pilgrim fathers, anglicans puritans i disconformes amb l’església oficial anglesa, fugissin d’Anglaterra camí de Jamestown... La manca de mitjans de medició i les tempestes els van fer topar a la costa de Massachussets, 700 km més amunt de Jamestown. Era el mes de novembre, feia un fred que pelava i van sobreviure a dures penes gràcies a l’ajut dels indígenes iroquesos... En aquell moment la conquesta castellana i portuguesa era esplendorosa i la projecció sobre el nord d’Amèrica semblava començar amb bon peu... pocs anys després els holandesos fundaven Nova Armsterdan al sud a l’illa de Manhatann i els francesos des del Quebec baixaven pel Mississipi fins al golf de Mèxic creant la gran zona de Louisina (en teoria)...

Pobrets anglesos, hauria dit el nostre analista! Poca cosa a pelar... Doncs, Déu n’hi do, oi?, l’error del nostre suposat comentarista?

Certament la història no serveix pas per intuir el futur de manera lògica... Si fins i tot la física ja reconeix que la matèria és incognoscible i postula teories com la de la indeterminació o fins i tot del caos, ¿què podem dir respecte del futur quan es tracta de les passions humanes col·lectives i del seu complex joc interactiu a l’escaquer mundial?