Un fragment del text d’una cançó o d’un poema de la meva joventut deia més o menys així: alguna cosa mor en mi cada cop que un home mor en un racó del món víctima de la violència. És un text que sempre m’ha acompanyat. Perquè me’l crec. Estic convençut que d’una manera misteriosa tots els humans compartim algun tipus d’ànima comuna. Cada cop que algú mor víctima de la violència, alguna cosa mor en el que de més sublim posseïm els humans i envileix la nostra condició. Ens aparta de la possibilitat del sublim i ens acosta a l’abjecte. Cedir a la violència i assassinar ens situa en un estatge inferior a l’animalitat.
Una de les perversitats que em sembla capir en aquests temps que corren és el fet que les morts violentes no són pas iguals. Gairebé cada dia els diaris ens porten la dolorosa notícia que alguna dona ha estat víctima de la violència de gènere. Podem saber també que a l’Iraq moren, també víctimes de la violència, desenes de persones innocents. I podríem saber, tot i que ho ignorem, altres malvestats violentes a d’altres llocs del planeta com al Kurdistan, a Txexènia, al Sudan o al Congo. La resposta col·lectiva, si més no dels habitants de la Península, davant d’aquestes morts és pràcticament inexistent. En el primer cas la indiferència fins i tot quan són dones del país; en el segon cas la cosa no va més enllà del coneixement d’una estadística i, en el tercer cas, simplement s’ignora.
Ara bé, un assassinat de l’ETA –no pas un assassinat terrorista en general sinó d’ETA en particular—té un valor emocional afegit. Aleshores s’encenen les ires pàtries i les passions es desborden. Segons que sembla les víctimes de la violència no són iguals. N’hi ha que tenen valor afegit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada