11 de juny de 2007

Cronofòbia

Em sembla observar que la majoria dels meus congèneres per reposar han de canviar d’activitat, han d’anar o venir, han de veure això o allò... Habitualment davant del buit de temps no laboral es pregunten sovint: què farem aquesta tarda o demà o el proper cap de setmana? Preveient el temps lliure, abans que cap altra cosa han de pensar com l’ompliran. Em fa la impressió que l’espècie humana és “cronòfoba”, té por al temps lliure... El temps lliure en l’espècie humana sembla provocar una mena de horror vacui, de por al buit, que ens obliga a menjar-nos-el com sigui... Sovint ens queixem de no tenir temps per fer allò o això i també sovint quan, de sobte, tenim unes hores lliures ens posem nerviosos perquè no sabem què fer o com omplir-lo... Fa la impressió que tenim por de la solitud i del silenci... No ho sé del cert tot això, dic simplement que m’ho sembla...

Jo també tinc necessitat de “fer coses”, com tothom. Però, sigui per a bé o per a mal, aquestes coses les puc fer a ritme lent i d’ordinari no comporten desplaçament. Sigui perquè he passat tres anys vivint intensament l’experiència religiosa de la pregària quan vaig ingressar als jesuïtes entre els 17 i els 20 anys –és a dir: en l’època definitiva de marcatge en la joventut—o sigui per la meva pròpia genètica –la mare explica que des de molt petit m’encantava llegir en un racó mentre el meu germà no parava de fer i desfer amb les joguines que m’havien portat els Reis-- el cas és que em plau per reposar no moure’m, llegir, escriure, pensar, fer música o escoltar-la... No és estrany en el decurs de la meva vida que hagi passat un cap de setmana a casa sense haver sortit ni un sol cop... I sense necessitat d’haver de sortir!

Sobretot llegir: puc passar-me hores davant d’un llibre passant-m’ho d’allò més bé! Fa molt de temps quan vaig conèixer la màxima del Kempis, a la Imitatio Christi, segons la qual semper requiem quaesivi et numquam inveni nisi in angulo cum libro (=sempre he buscat el repòs i mai no l’he trobat sinó és en un racó amb un llibre) em va semblar descobrir una identitat que jo posseïa. Efectivament aquest nisi in angulo cum libro expressava perfectament una de les sensacions més profundes de descans i plaer que experimento en la vida només equiparable a la sensació de plaer que em provoca el blues, el gospel o el jazz clàssic...

Tinc la sort –si més no per a mi ho és—de poder viure molta estona en una mena de bombolla invisible lliurat a la meditació o reflexió o bé a l’escriptura, la lectura o a la música, o a res... I dins d’aquesta bombolla aconsegueixo escapolir-me de tota altra preocupació fins al punt que no sento físicament res encara que hi hagi soroll al meu voltant... Així, per exemple, si sóc a Lloret o a Llavaneres, on passo alguns dies de l’estiu, em plau “estar-m’hi” i no només “habitar-hi”. És a dir: em puc passar tot el dia dins de la casa i el marc del jardí sense la més mínima necessitat de sortir-ne per a res. Mai no he sentit la necessitat de ser “escopit” del lloc... I tot això no exclou que m’encanti l’exercici físic, que faci aeròbic tres cops per setmana i que m’encanti ballar lindy hop!

Aquesta situació, estar-me a un lloc llegint, pregant, tocant el piano, escoltant música o, simplement no fent res, sense moure’m i només interromput a fer l’exercici periòdic, constitueix el meu ideal de repòs i vacança, sempre, és clar!, que les persones del meu voltant estiguin bé i s’adaptin a aquestes “neures” personals meves. Això sí que em descansa. En canvi viatjar, tant en la preparació com en la realització m’estressa.

Que sóc, com diu la meva filla, un “apalancat”? Potser sí. Que sóc com va dir amb encert la meva sogra un ocell de gàbia? És evident. Em pregunto, però, ¿què té de mal o de negatiu? Està escrit en algun lloc que he d’estar obligat a “fer coses de desplaçament” per reposar? Jo visc la meva estada a la bombolla com un privilegi.

2 comentaris:

MTC ha dit...

Tothom reposa com li va millor. A nosaltres en agrada fer un viatge curt i bo perquè ens permet estar junts i fer família. Quan viatgem estem obligats a anar junts, a preveure els apats, el que volem veure ... i sempre sense haver de fer cap feina més que la de triar on, quan i com. Cada lloc on hem estat ha generat experiències i anècdotes fantàstiques, que t'ajuden a coneixer i estimar. La diferència és la riquesa de la humanitat. I compartir aquesta diferència ens fa ser millors.

Anònim ha dit...

no jutgis i no et jutgis. Em sembla que és la manera d'acostar-se a la felicitat.
sbg