Memòria verificada

Tinc l’experiència que la memòria personal no només ens falla sinó que selecciona o, pitjor encara, té tendència a endolcir els records o bé a idealitzar-los. Per això és important escriure les coses quan et passen si és que tens interès a retenir-les o vols evitar els seu esvaniment.

Aquests dies de vacances relatives he dedicat unes hores a endreçar una llibreria del meu estudi. Mentre situava carpetes me n’ha caigut literalment una d’antiga a les mans amb tan mala fortuna que m'ha relliscat i el seu contingut ha anat per terra. En recollir-lo he vist que es tractava de papers de la meva infantesa i adolescència que la mare em devia haver passat quan va morir el meu pare. Hi havia des de rebuts de l’escola fins a les còpies en paper carbó de les cartes que el meu pare havia adreçat a algun dels “Padres” que m’educaven.

Sovint diem avui que quan érem menuts o adolescents els pares col·laboraven amb l’escola, de manera que si el mestre et castigava, la família admetia tant el càstig com la teva culpabilitat i, o bé no discutia el que t’havia caigut al damunt, o bé reforçava encara la decisió del professor. Quan diem això, els qui avui som professors i ens trobem que ara això no és així, ¿recorrem a un imaginari daurat? Hem endolcit el passat?

La carta de mon pare estava adreçada al prefecte d’estudis del batxillerat elemental (equivalents al sisè de Primària i primer i segon de l’ESO actuals). Està datada el dia 17 de desembre de 1957. Jo tenia, doncs, 10 anys, i cursava el primer curs de batxillerat elemental. El P. Alberto, que era com es deia el prefecte, ens havia imposat un càstig a tot el curs (jo era bon nen i mai no em castigaven individualment): en comptes de sortir a les 13 hores, ens havíem de quedar estudiant fins a les 13: 30, en silenci, a l’aula... Resulta que aquest càstig col·lectiu entrava en contradicció amb el meu horari d'estudi musical. El pare, per intentar resoldre'l, va escriure al P. Alberto. Heus ací la còpia de la carta (el pare, com a bon advocat, sempre feia còpies amb paper carbó de tot el que escrivia).

Reverendo Padre:

He sido informado del castigo impuesto a mi hijo Cristóbal que le obliga a permanecer en el colegio hasta la una y media de la tarde. (Era evident que jo l'any 1957 no em podia dir "Cristòfol").

Sin pretender tan solo discutir por un momento la procedencia del castigo, por la debida obediencia al superior y para reforzar siempre la autoridad del Maestro, me permito rogarle con estas líneas acceda Vd. a substituir la materialidad del castigo por otro (privación de recreo, etc.) pero que permita a mi hijo salir del Colegio a la hora normal de la 1 de la tarde.

La finalidad de la petición estriba en el hecho de que, como ya mi esposa le expresó a Ud., mi hijo Crsitóbal estudia en casa la carrera de música, prepara actualmente el tercer curso en la Escuela Municipal de Música y tiene ordenado su plan de trabajo, mediante realizar los ejercicios musicales de piano de 1 a 2 del mediodía para dar la lección a les 7 y ¼ de la tarde. El castigo impuesto le impide cumplir esta obligación, con el natural conflicto con la profesora de piano, amén de que produce una verdadera extorsión en el orden familiar.

No dudando accederá Vd. a mi petición, me ofrezco de Vd., reverendo Padre, su affmmo. s.
q.b.s.m. (que volia dir: “que besa su mano”)

Així, doncs, aquest passat que recordem no és un somni daurat. Evidentment aquesta carta de mon pare jo no la vaig veure i ni tan sols en vaig tenir notícia. El pare tenia per principi ni tan sols discutir el càstig i si demanava algun privilegi era canviar la materialitat del càstig (quedar-me sense esbarjo jo sol era molt més dur que no pas quedar-me amb tota la classe mitja hora més!) perquè hi havia conflicte entre dues instàncies acadèmiques dedicades per ell a la meva formació.

Sí, puc afirmar que en temps passats, els pares col·laboraven i reforçaven l’autoritat deguda del mestre.

Això s’ha perdut. I per poc que es vulgui endreçar una mica l’evident decadència actual crec que cal recuperar-ho. I si no es pot, doncs cal prendre les mesures jurídiques pertinents per reforçar i molt l’autoritat del mestre.