Pirates

He impartit classes d’història durant molts anys. Ja quan l’estudiava a la universitat, de ben jove, em vaig sentir intrigat per l’existència i consistència de l’entrellat causal que explicava els fets històrics. Existeixen lleis històriques? ¿Què determina que els esdeveniments passin d’una manera o d’una altra? En la meva joventut i en la meva primera maduresa la resposta era clara: la infraestructura econòmica. En definitiva, la materialitat de l’economia era, en última instància, el que ho explicava tot, el punt immòbil sobre el qual calia assentar qualsevol lògica que ens permetés entendre els fets, aparentment caòtics i sovint atzarosos.

Com a professor d’història i d’història de l’art, i ara actualment com a professor de didàctica d’aquestes disciplines, he viscut l’interès que desperta en l’alumnat les motivacions i causes que expliquen els fenòmens històrics i les obres artístiques del passat. És més, una història sense explicacions seria molt avorrida i, probablement, sense cap mena de sentit educatiu.

Situar els fets històrics i descriure’ls no és massa difícil. Explicar-los, en canvi, resulta francament problemàtic. Sobretot quan a mesura que t’endinses en el gruix dels fets t’adones que si bé la materialitat és indispensable, entre d’altres raons perquè dóna la possibilitat o la impossibilitat d’una qualsevol acció o decisió, allò que mou les persones en col·lectivitat no és, ni de bon tros, l’economia.

Quan he estudiat les grans commocions o els moviments profunds de la història –o si més no d’aquella petitíssima part que jo he pogut pensar—al final m’ha semblat que en les grans decisions individuals o de masses han comptat molt més les creences que els diners.

Joan F. Mira, recentment, venerable hel·lenista i gran humanista, postula una intuïció semblant a través del protagonista de la seva novel·la ( El professor d’Història, 2008). Citant el principi del pròleg de l’evangeli de sant Joan (In principium erat verbum, ‘en el principi era la paraula’) li fa dir: La Paraula amb majúscula és l’origen de tot i la mare, les Grans Paraules que ho posen tot en moviment, Déu, Honor, Poble, Rei o Revolució, tant se val. (...) Les paraules canvien amb els llocs i els temps, però no el seu efecte destructiu quan es combinen en forma de doctrines o d’ideologies, totes les quals són invariablement variants de la ceguesa racional dels humans, del son i el somni de la raó que, com en els dibuixos de Goya, engendra inevitablement monstres.

Tanmateix, en aquesta tardor ja entrada de la meva vida, començo a pensar que probablement les explicacions en història són lluny de ser segures. I com que la història no es pot tornar a experimentar canviant variables, estem condemnats a pensar un cop i un altre sobre suposicions interpretatives basades en les fonts, és a dir, en parracs petits, fragments de tot el que va passar. El conjunt del real és inabastable.

¿I si fos veritat que estem sols, sense déus ni capitans i, a més, envoltats de pirates?