30 de gener de 2009

Horitzons


Diuen que no hi ha cap giny en el món que sigui comparable en complexitat amb el nostre cervell. Si tenim en compte que aquest òrgan en els primers humans no arribava als 600 cm3 i que actualment té una mitjana de 1.300 cm3, i, a més, sabem l’exuberància neural de la seva composició, entendrem per què alguns biòlegs afirmen que disposem d’un cervell luxós. Diuen també que és un òrgan adaptat a la comprensió del món, al coneixement. D’altra banda aquest mateix òrgan ens fa veure, ironies de la vida!, que difícilment estem adaptats a conèixer-ho tot. Fóra una pretensió desmesurada.

Una de les maneres de definir coneixement podria ser “conjunt de formes que desplega l’aparell neural humà per captar, entendre i elaborar internament tots els aspectes de la realitat accessible per ordenar la nostra conducta”. (Així ho fa R.M. Nogués: L’evolució darwiniana de les religions “vertaderes”, 2008).

Una forma d’ordenar els coneixements que el cervell pot aplegar la podríem trobar en els horitzons de la “mirada interna”, és a dir, en l’escala de límits que es pot plantejar l’esguard. De fet, horitzó procedeix del grec όρος, que vol dir ‘límit’ i del verb όριζω que significa “jo delimito”. Aquests horitzons, d’altra banda, es distingirien l’un de l’altre per l’objecte que es vol conèixer i per les dimensions neurals que es posen en marxa per a la seva comprensió.

El primer horitzó de coneixement és l’immediat. És aquell coneixement que treballa amb les percepcions sensorials directes i articula les dades rebudes a través del que podríem anomenar l’exercici de la racionalitat. És el coneixement científic i tècnic i és d’una alta eficàcia per a la supervivència.

Un segon horitzó podria ser l'intermedi. Vindria ser aquell que centra la seva reflexió i producció en els criteris de la bellesa o en propostes d’intervenció en la realitat. Vindria a ser el que habitualment anomenem estètica i ètica. Per conèixer aquestes dimensions utilitzem també la racionalitat però d’una manera més general. La producció de coneixement que es deriva d’aquesta racionalitat també és necessària ja que els humans no podem viure en la lletjor permanent i absoluta –encara que discrepem sobre el que és “lleig” o “bell”—ni tampoc podem sobreviure sense una normativa derivada del valor del que és bo o dolent.

Finalment tenim una tercera forma de coneixement, dura i difícil: la de l’horitzó final o sobre l’objecte que es troba enllà de l’últim horitzó pensable! És el coneixement de les causes darreres o primeres o bé les respostes a la pregunta sobre el sentit. És allò que es troba enllà de la física, de l’ètica i de l’estètica. També ha de ser pensada per una racionalitat àmplia assistida, com sempre, per l’emoció que tant la pot ajudar com la pot deformar. La filosofia, l’espiritualitat i la religió entren dins d’aquesta forma de coneixement. El llenguatge crític i descriptiu no és l’únic competent en aquest àmbit i sovint cal utilitzar un llenguatge simbolicopoètic. I això fa una mica més difícil entrar en aquest horitzó narrant-lo de manera clarament accessible a tothom si no es passa per algun tipus de vivència. Però no per això deixem de necessitar-lo, tot i que no manifesti utilitat immediata.

Complicat? Intentem aclarir-ho amb la màxima llatina: verba pauca, exempla multa (poques paraules i molts exemples).

El cervell es pot fer preguntes senzilles com ¿a què és degut que plogui de dalt a baix? La resposta entraria dins del primer horitzó. Però també es pot preguntar: ¿què és el que fa que un paisatge sigui bonic?, o bé ¿té sentit divertir-se i menjar més del compte sabent que mentre ho faig hi ha centenars de milers de persones que es moren de fam? Són preguntes que s’haurien de respondre dins del segon horitzó. Finalment també el cervell es pot preguntar: ¿la fi de tot plegat és la trobada en una unió amorosa amb un misteri personal? ¿per què existeixen coses en comptes de no existir res? ¿Què hi pot haver al darrera del que podem percebre amb aquest cervell preparat només per captar la realitat física en tres dimensions? Aquestes serien preguntes per a l’horitzó final.

Les preguntes són irreprimibles. Les respostes...

¿Ho has entès?