Insuficient

Diu Edgar Morin, pensador de moda, que la consciencia de complexitat ens fa comprendre que mai no podrem escapar a la incertesa i que mai no podrem assolir un saber total: la totalitat és la no veritat. (Introducción al pensamiento complejo, 1994). Crec que té bona part de raó. Un dels “fracassos” del segle XX és que, com a conseqüència de l’increment exponencial del saber, ja no podem aspirar en res a saber-ho tot. No podem ja pensar en una enciclopèdia que pugui encabir tot el saber. Això té un vessant bo, ens obliga a ser humils i a tenir en compte les idees dels altres, però té un vessant si més no incòmode i difícil: la temptació del relativisme... Perquè sí que crec que podem distingir el que és bo del que és dolent.

Demà som molts els alumnes i professors que retornem a les aules. A banda de la inútil sensació que les vacances passades han estat curtes, que han passat com un buf i que no hem fet tot allò que ens havíem proposat de fer, tots ens trobem de bell nou amb una evidència: el que podem fer aprendre als nostres alumnes amb el temps de què disposem és molt poc, i el procés de l’aprenentatge és lent. Com sempre. A tot plegat, però, se’ns hi afegeix un altre neguit que és nou: les tecnologies de l’ensenyament i, en conseqüència potser les formes didàctiques, estan canviant a una velocitat que no podem seguir.

Hi pensava, precisament, durant aquestes vacances mentre preparava un powerpoint experimental sobre un tema d’història per a primer de batxillerat. En plena realització del powerpoint i del material didàctic fungible en suport paper que s’hi relaciona, un col·lega em fa saber que la tècnica del powerpoint ja és obsoleta i que ara el que es porta o el que ve és una altre giny o combinació de ginys que no sé que...

No l’he volgut escoltar (de moment).

Encara que el powerpoint sigui obsolet, a hores d’ara encara hi ha professors que no el fan servir; encara som lluny que totes les aules de secundària tinguin pantalla o pissarra electrònica; ni disposen tampoc totes d’ordinador i connexió a internet; ni tampoc hem tingut temps de formar-nos en algunes de les possibilitats didàctiques que permeten els blogs o els entorns mooddles, etc.

Davant d’aquests reajustaments i sense renunciar a la teoria –res no és més pràctic que una bona teoria—he decidit que les meves modestíssimes recerques portaran el nom de microdidàctica transitòria.

En primer lloc, com diria Morin, ja sabem que no podrem mai aspirar a saber-ho tot sobre l’ensenyament i la didàctica. Per tant és obligat centrar-se en un petit problema concret, en una situació particular i en un context precís. Microdidàctica, didàctica petita, mínima, nana... I a continuació li poso aquest adjectiu: transitòria..., és a dir, sense pretendre que duri massa, però amb la il·lusió que constitueixi una anella de la cadena, un petit nus de la xarxa, en què progressem lentament per transformar en els nostres alumnes la informació que els donem, o que els facilitem, en coneixement consolidat.

En definitiva, no era Max de Cecatty, el biòleg, qui deia que la ciència no és un seguit de teories errònies, sinó una continuïtat de teories insuficients?

Doncs això. Aspiro a ser només insuficient.