Febleses

Porto uns quants dies preparant materials didàctics per a una experiència a primer de batxillerat sobre “L’economia en el període d’entreguerres” (1918-1939). El fet estel·lar del període és, sense dubte, el crac borsari de 1929 i la depressió que el va seguir durant la dècada dels anys 30.

Els fets no són massa difícils d’establir. Tenim dades abundoses, fotografies, textos... que ens permeten ordenar els fets amb una certa coherència així com algunes de les seves conseqüències més evidents. Les llargues cues a Nova York de milers de persones silencioses esperant que els toqui el torn per prendre un bol de sopa i un mos de pa, al cor del país més ric del món, són esfereïdores. Són imatges que parlen per elles mateixes.

El problema “científic” arriba quan volem interpretar el per què va esdevenir-se aquesta depressió i, sobretot, si les mesures que es van posar en marxa –primer les del president Hoover, i més tard, a partir del 1933, la del president Roosevelt conegudes com a New Deal-- van ser encertades o no.

Per als qui no podem ser especialistes en aquest tema, les argumentacions de marxistes (Eugene Varga), liberals (Lionel Robbins) , monetaristes (Milton Friedmann), escola austríaca d’economia (Ludwing von Misses) i tots els que desconec, que deuen ser encara molts més, resulten contradictòries. Segons uns el que es va fer (Roosevelt) encara va empitjorar la situació i va retardar la sortida de la crisi; segons d’altres, sense el New Deal no se n’haurien sortit, etc.

Heus ací una de les febleses de la Història com a ciència: la seva incapacitat no només de predir, sinó de no poder refutar i verificar les causes dels fenòmens del passat que descriu.

Al dessota d’aquest saber interpretatiu i, necessàriament especulatiu, sempre plana el dubte sobre si els fets històrics tenen algun sentit, és a dir, una racionalitat que es pugui explicar o bé es tracta d’un necessari, i alhora feble, humanisme.