17 de gener de 2009

Patrícia Garbancho


Si Gregorio Luri en L’Escola contra el món analitzava el món de l’educació catalana des de dins del sistema i coneixent-lo bé –-a banda de disposar de sabers teòrics de primera classe com a pedagog— Patrícia Garbancho l’analitza des de fora, com a ex-alumna, com a mare que ha experimentat els problemes a l’escola del seu fill i com a intel·lectual [Apàtrides, incultes i (de vegades) analfabets, 2008]. He llegit els dos llibres amb fruïció i amb satisfacció perquè cadascú, des de la seva òptica complementària, crec que coincideixen en el diagnòstic i en les possibles alternatives a la crisi de l’educació a Catalunya (com es subtitula el llibre de la Garbancho). I, a més, els dos autors senten a l’ànima una fe apassionada sobre la capital importància de l’educació.

El cas de la Patrícia Garbancho, a més, té un mèrit especial. Argentina de naixement s’integra a Catalunya quan ha picat els 20 anys i arriba a entendre tant el país que li dol perquè el sent seu. I potser perquè és d'origen argentí, té la capacitat de dir les coses tal i com són, virtut que els catalans que hem nascut aquí no solem practicar pas massa.

Sovint a base de repetir els eslògans en determinats ambients o a través dels mitjans acabem creien que són més veritat que no pas el que observem amb els nostres propis ulls. Garbancho no hi cau, i diu el que veu. I el que veu resulta que, llevat potser de la crítica a l’escola concertada que trobo un pèl injusta, és el que em sembla veure a mi.

No li dol valorar el que té de positiu la tradició de Rosa Sensat però també el que té de límit i de negatiu. Nega que a Catalunya s’hagi privatitzat l’ensenyament, el que s’ha privatitzat és l’excel·lència. No l’importa dir que quan va passar el seu fill de l’escola concertada a la pública a 4t de Primària li va semblar que en comptes de dur-lo a una escola el portava a un esplai. Critica la prohibició de l’esforç, el dogma de la segregació, la sisena hora, la manca d’avaluació seriosa dels alumnes i del sistema, els resultats sense referents nacionals –una de les vergonyes més escandaloses!—, el corporativisme sindical –amb noms i cognoms--; defensa la necessitat de la competitivitat, de les formes, la necessitat de la lectura, i, per damunt de tot, el fet que un alumnat ben format és aquell que té un bon canemàs. I això només s’obté amb visions globals i amb esforç. Ah! I que l’escola, en el procés educatiu, és l’espai privilegiat de la instrucció! Coi, ja és hora que algú ho digui, no?

No hi ha més fórmula que l’exigència: aprendre a passar de curs, com es feia abans, amb unes criatures que tenien si fa no fa les mateixes capacitats que avui, però un xic més de disciplina, inspirada en la llar familiar. (...) Cal trobar la manera de fer un sistema per a tothom, on tothom trobi el seu lloc, sense que necessàriament sigui el mateix lloc per a tothom. (pàg.138).

Estic segur que allò que veieu molts, ho trobareu confirmat i pensat en aquest llibre coratjós, escrit des de la passió per la cultura –¿què és la identitat nacional catalana sinó un identitat cultural?—i des d’una òptica de progrés.

Sí, perquè avui, demanar control avaluatiu, resultats, esforç i excel·lència és progressista entre d’altres raons perquè en depèn el benestar social. I cada dia en dependrà més.

2 comentaris:

Yara ha dit...

Hola Tòfol,

Tinc pendent llegir aquest llibre des que el vas comentar a classe. Em va semblar molt interessant..
Així que el vaig demanar aquest any als Reis i, tan bon punt acabi el que estic llegint, començaré el de la Patricia Garbancho.
Ja et diré què m'ha semblat.
Si tens cap altre recomanació, no dubtis en dir-nos-la.
Una abraçada,
Yara

Anònim ha dit...

Gràcies pel teu comentari Yara.

Tòfol