28 de gener de 2009

Líders


No cal seguir massa les notícies dels darrers anys en el nostre entorn per adonar-nos de l’emergència de lideratges polítics forts. Tony Blair, el president Sarkozy i, recentment, el cas del president Obama ens mostren exemples importants de l’emergència de lideratges que convencen i, fins i tot, entusiasmen una part important de la societat. En altres àmbits o escales –econòmiques, socials, lúdiques...—l’existència de bons líders fan rutllar i fins i tot avançar les institucions i grups humans mentre que la seva absència frena les dinàmiques si no és que les disgrega o les desfà deixant-les inoperants.

Formar líders hauria de ser una de les activitats a tenir present també en el món educatiu ja que de l’existència dels bons líders en depèn també la salut social. Hereus com som els actuals educadors del maig del 68, en els darrers trenta anys hem tingut més en compte una estranya barreja d’igualitarisme i anarquia que no pas l'objectiu de fomentar l’admiració i el respecte per a aquells i aquelles que destaquen.

A Catalunya, actualment –i, per extensió a Espanya—estem orfes de lideratges forts en el camp polític. És cert que un o una líder no s’improvisa i que per ser-ho cal una fusta i un tremp determinats que no són a l’abast de totes les persones. I també és veritat que un o una líder no apareix de la nit al dia. Ara bé, també és evident que perquè neixin líders cal crear un ambient polític propici on el debat, la discussió i la representativitat directa s’exerceixin de manera habitual.

Un Obama entre nosaltres és impossible que aparegui. Per ser un líder polític amb èxit cal primer començar per entrar en un partit i acostumar-te a no dir res i a saber per on van els vents del poder i arrenglerar-t’hi. A base de passar uns anys de fidelitat et poden posar en les llistes i sortir elegit diputat o regidor. Allí has de passar una altra temporada de fidelitat i d’améns al que digui el cap de brot. Si un diputat o regidor vota en sentit contrari al que li diu el cap de fila no només s’arrisca a no sortir a les pròximes llistes sinó que és multat! En aquest ambient surten bons gestors i polítics mediocres, com el president actual de la Generalitat, o com les dues persones que poden ser presidents d’Espanya... però en cap cas emergeixen líders.

Obama, Blair, Sarkozy... apareixen en escena representant persones concretes i es deuen als electors d’un districte i no pas a les cúpules dels seus partits. Per això poden no votar amb el seu partit perquè saben que perdrien l’escó segons el que votessin, ja que els electors no els ho perdonarien.

A Obama la cúpula del seu partit no el volia... i se l’ha hagut d’empassar perquè han estat els electors i no els alts dirigents demòcrates qui l’han propulsat a la candidatura... Això s’acosta més al concepte de democràcia política que no pas la situació que tenim nosaltres ara.

De vegades penso que nosaltres probablement encara no som una democràcia política...