Un dels sants barbuts de la setmana passada és Sant Pau ermità. Havia nascut a Egipte, a la Baixa Tebaida. Era un home culte i savi. Durant la persecució dels cristians que va desencadenar l’emperador Deci (cap el 250 dC) es va refugiar al desert i va viure en una caverna. S’alimentava només dels dàtils d'una palmera propera i d’aigua d'una font. Quan va acabar la persecució va decidir quedar-se a la caverna per pregar per la pau del món.
A mitja vida -- va viure més de 90 anys!-- es va assecar la palmera. D'aleshores ençà el va alimentar diàriament un corb que duia un pa al bec i el deixava caure en mans del sant. Sant Antoni abat, l’altre barbut que va venir a visitar sant Pau poc abans que aquest morís i que el va soterrar després del seu decés, també va veure com cada dia el corb duia el pa al sant... A donar cristiana sepultura a sant Pau ermità no el va pas ajudar el porquet sinó un lleó... perquè ja se sap que sant Antoni era amic dels animals i que aquests li feien cas.
Aquestes històries llegendàries del passat, a banda de dimensions de la vida que avui ens semblen estranyes però que de ben segur tenen també efectes positius –el gust pel retir, pel silenci i per la meditació que tant es recomana avui des d’un punt de vista terapèutic—constitueixen la font iconogràfica per entendre el contingut d’obres importants de l’art de tots els temps.
Per exemple, el quadre de Velázquez. Oi que mirant-lo i sabent la història dels dos barbuts s’entén bé què hi passa?
1 comentari:
Publica un comentari a l'entrada