1 de febrer de 2009

De la bellesa


Em deies que t’agrada fer-te preguntes, i saber el com, el quan, l’on i el per què de les coses. Doncs, mira, t’explicaré una història sobre això de les preguntes.

Devia tenir jo poc més de 10 anys quan el pare em va portar per primer cop a un concert al Palau de la Música. Recordo com si vos avui la fascinació que em va produir l'interor del Palau i com la meva mirada d’infant va recórrer aquella exuberància de colors i formes amb admiració i delectança. D’aleshores ençà i durant molts anys el pare em duia al concert de l’orquestra municipal, dirigida aleshores per Eduard Toldrà, cada quinze dies als concerts populars que es feien el diumenge al matí. Escoltar la cinquena simfonia de Beethoven, la del Nou Món de Dvorak, l’Ocell de Foc de Stranvinski, els concerts per piano i orquestra de Beethoven o el de violí de Mendelssohn, etc. constitueixen una herència impagable de la meva pubertat i primera adolescència. Cal precisar que aleshores no hi havia ni tan sols tocadiscos i que l’única música que entrava a casa o era per la ràdio o la tocava al piano.

Però, a més de la música, el Palau era per a mi una festa per als ulls. I em sobtava molt que el pare me’n parlés amb una certa distància. El Palau no li agradava i fins i tot es burlava una mica del “camp de cols” que penjava del sostre...

Eren èpoques –parlo dels anys 1957-1962 --en què el modernisme no era gens valorat i més aviat era mensytingut, tan tècnicament com estètica. No era només el pare a qui no li agradava el Palau... Rellegint l’altre dia “El quadern gris” de Pla em vaig topar amb el següent text:

17 de gener.-Ahir, al Palau de la Música Catalana. Bach i la “Sonata a Kreutzer” al programa. El local és horrible, indescriptiblement desgraciat. Davant del frenètic panorama de guix i de majòlica m’és impossible concentrar-me. (...) A mig concert em dono per vençut i me’n vaig. ¿Com és possible que el local d’una de les poques coses que podem presentar sigui tan sinistre? La cosa que podem presentar a tot arreu és l’Orfeó –és clar. ¿Serà veritat que les coses d’aquest país que no es mouen en un punt de mal gust tenen indefectiblement una vida migrada? (Pàgina 476)

Avui no sóc l’únic a considerar el Palau de la Música com una joia de la història de l’arquitectura catalana. I voldria creure que aquest judici, arquitectònic i estètic, col·lectivament assumit avui, no serà flor d’un estiu.

I tanmateix, ¿per què una obra tan meravellosa va poder ser jutjada als anys 50 i 60 amb els adjectius tan contundentment negatius de Josep Pla? Perquè no era pas una “boutade” de l’escriptor empordanès –molt amic de fer-ne!-- sinó l’expressió d’un judici estètic tan convençut com el que jo he sentenciat una mica més amunt en aquest paràgraf.

¿Creus que és una d’aquelles preguntes que no tenen resposta?