15 de juny del 2008

Premi Patxín


Diu un vell acudit que, una vegada, un nen que es deia Patxín estava amb son pare en una parada d’autobús. Va començar a ploure. I el primer autobús, que anava ple, no es va aturar a la parada. Al cap d’una estona el nen en va albirar un altre i es va adreçar a son pare i li va dir:

--Pararà, papà?
--Pararà, Patxín –li va respondre el pare—

Aquesta expressió onomatopeica, pararapapà, pararapatxín, segons l’Ampa del CEIP “La Concepció” de Barcelona, seria l’origen de les Big Bands. I com que en aquesta escola, des de tercer de Primària, cada curs forma una Big Band completa, van decidir que posarien el nom de “Patxín” al premi que atorgarien cada any a persones o institucions que hagin apadrinat o col·laborat a donar suport al projecte musical d’aquesta escola. D’aquesta manera fan publicitat del projecte i es carreguen de raons per tal que l’Administració Educativa els continuï subvencionant.

El dia 14 de juny, dissabte, vaig assistr, acompanyat del Tomàs i del Jordi, com a representants de la Locomotora Negra, a la festa d'aquesta escola en el decurs de la qual se’ns lliurava el primer premi Patxín consistent en una estatueta de l’artista Daniel Berdala que representa el mateix Patxín en el moment de preguntar a son pare si l’autobús pararà. Entremig les Big Bands de tercer, quart, cinquè i sisè de l'escola ens van oferir un concert. El hall de l'escola estava ple de gom a gom.



He de confessar que em vaig emocionar profundament, com a ciutadà, com a músic i com a professor.

En primer lloc em va venir un atac d’optimisme (cosa rara en mi). Veure nens i nenes de 8 a 9 anys –d’aparença multiètnica com correspon als nous temps que vivim--, formant una Big Band i expressant-se amb prou dignitat atesa l’edat, ho vaig trobar senzillament meravellós. En aquesta escola –que és normal i pública—els nens i nenes s’introdueixen especialment a la música des de P-3 i, en arribar a tercer, han de triar un instrument; l’aprenen i, per motivar-se, formen una Big Band de música moderna o de jazz. I no només formen la Big Band uns quants elegits sinó tots els nens i nenes del curs! ¿Com és possible això? Doncs senzillament perquès uns pares i uns mestres han tingut una idea, les administracions l'han subvencionada i pares i mestres s’han posat a treballar-hi de valent. Voilà le seul secret! Al darrera dels resultats, sempre hi ha persones que han tingut una idea i s'han posat a treballar-la. No tot va malament en aquest país. Aquesta escola n’és una prova.



En vaig emocionar com a músic. A l’edat d’aquests nens i nenes jo no sabia què era una flauta travessera, un saxofon i mai no havia vist una trompeta ni tan sols en un dibuix. Vaig ser un privilegiat, certament, perquè el pare quan jo tenia 12 anys em portava els diumenges al matí a escoltar l’orquestra municipal de Barcelona al Palau de la Música, aleshores dirigida per l’Eduard Toldrà. Hi vaig aprendre, de visu, el nom, com eren i com sonaven els instruments. Però la immensa majoria dels nens i nenes de la meva edat no van gaudir d’aquest privilegi. A llarg termini, doncs, la música i els seu coneixement també han avançat molt.



I, finalment, em vaig emocionar com a professor. Els antics llatins tenien una màxima que, aplicada a l’ensenyament, és una veritat com un temple: gutta cavat lapidem non vi nisi saepe cadendo ('La gota forada la pedra no pas per la força sinó perquè cau sovint'). L’ensenyament precisa, com a raó necessària, la constància i es produeix en un marc temporal lent. ¿Què és el que aprenen aquests nens a través del projecte? Doncs això: constància –un instrument no sona sinó el treballes dia a dia amb insistència, com tot, certament, però en un instrument és una evidència empírica--; i també aprenen que els aprenentatges porten el seu temps. Potser no en són conscients, però la música, a més de fer-los créixer en sensibilitat i, per tant, de fer-los també més capaços d’entendre les persones, els forma dues actituds fonamentals en vistes al futur: l’esforç constant i la paciència.



No m’estranya gens que els professors de l'institut on van aquests alumnes quan acaben la Primària per cursar l'ESO diguin que, en general, tenen més bones actituds en el moment d’aprendre que no pas els altres.

I, com a professor, crec que, last but no least, un cop més es fa evident que a la Primària es pot aprendre molt més del que s’aprèn actualment. Què cal per aconseguir aprendre més?

Només calen idees i ganes per part de pares i mestres i el suport actiu de les administracions.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Jo també hi era i va ésser emocionant, pel nens, pot ser hauríem de dir músics, i per tots aquells que han fet possible quelcom tan engrescador: que la música sigui una eina de integració, de desenvolupament i de formació.
En moments en que es qüestionen els resultats del nostre sistema educatiu, experiències com aquesta haurien de rebre la millor cura i atenció dels responsables polítics.

Anònim ha dit...

Va ser emocionant de debò! Crec que mai no havia vist tants pares i mares amb la llagrimeta(no només per la música,també el discurs del Tòfol ens va tocar!)... És fantàstic que els nostres fills puguin viure aquesta experiència a l'escola: disciplina, emoció i sentiment de fer una cosa tant bonica tots plegats. Moltes gràcies Locomotora Negra per haver vingut i per estar al nostre costat apadrinant-nos. I moltes gràcies als mestres, especialment a l'Albert, el director de les big bans, pel seu esforç!

Anònim ha dit...

Jo també hi era. També em vaig emocionar. També vaig desitjar que el projecte no s'acabés mai, que les administracions no suprimissin coses que funcionen sinó que proposesin a d'atres CEIPS
(per què no a tots i de mica en mica?) projectes tan vàlids i amb tan bons resultats com aquest.
Gràcies a tots els que feu possible que els nostres fills gaudeixin d'una experiència que la majoria de nosaltres no vam tenir.