13 de juny de 2008

Formes


En una carta dels lectors (La Vanguardia, dijous, 12 de juny, pàgina 20) un pare mostra la seva sorpresa perquè el seu fill de 14 anys (2n d’ESO) ha aprovat el curs. Resulta que el fill, ara al juny, li ha ensenyat alguns dels seus exàmens i el pare s’ha quedat atònit perquè no entenia el que deien. No pas per mala lletra ni per errors de contingut, sinó per faltes d’ortografia i de sintaxi. Afirma que al seu propi fill en un text de 20 línies li ha comptat fins a més de 50 faltes d’ortografia!

El més lamentable del cas és que el que li passa a aquest noi no és un cas aïllat. Ho sé per observació directa: és majoritari. La majoria dels nostres adolescents de 14 anys tenen serioses dificultats per expessar-se oralment i per escrit. És un símptoma més de la decadència del nostre sistema educatiu –reflex de la decadència social i cultural— i dels greus errors de fonament en la Reforma Educativa dels 90. Aquesta doble arrel de la decadència actual es manifesta en la incapacitat pública d’arribar a un consens sobre els criteris que han de presidir l’educació de les formes.
En aquest aspecte el nostre entorn europeu del nord és bastant diferent.

Actualment ningú no corregeix un alumne perquè tracti d’entrada de tu al professor com si fos un col·lega; ni tampoc perquè porti una indumentària del tot inapropiada (cosa que no fan, per exemple, en més d’una discoteca) o sobre unes maneres mínimes considerades correctes de posició corporal a l’hora d’asseure’s en el pupitre; i tampoc ningú els dóna criteris als adolescents sobre les relacions afectives interpersonals i la manera de dur-les a terme en temps i lloc...

Per què amb la llengua hauria de ser diferent l’absència de criteri? Un professor és ben lliure de pensar que l’important és que se socialitzin, o que siguin feliços o que l’ortografia, la sintraxi i la forma no és important a l’hora d’escriure o de parlar, que l'important és que s'entengui... A més, si la cultura dominant és que a l’ESO no cal que aprenguin massa res perquè, al cap i a la fi, tots els aprenentatges són relatius i esdevenen obsolets al cap de poc temps, i que s'ha de passar de curs per imperatiu legal ¿quin interès particular té escriure i parlar bé?

Encara que no és unànime entre els experts, la majoria considera que la llengua és indispensable per a la construcció del coneixement. I que, sovint, la proposició “qui parla i escriu bé és que pensa bé i té el cap ben moblat” és correcta. És del tot probable que sense el domini de la llengua la capacitat de comunicar i el pensament esdevinguin totalment confusos.

Salvador Cardús afirma –i hi estic d’acord—que sense formes no hi ha fons. Jo hi afegiria, modestament, el que dic sovint en les meves classes: la forma és una part important del fons.

Em penso, però, que, ara com ara, denunciar això és predicar en el desert.