18 de juny de 2008

Adolescència i diversitat


És un dels temes més obsessivament reiterats en reunions i escrits en el món de la didàctica i de l’educació. No em refereixo, en aquest cas, a la diversitat cultural, sinó a la diversitat de capacitats i d’interessos dins d’una aula d'adolescents. Per més que es digui i, sobretot, escoltant als professionals que entomen el dia a dia de les nostres aules de Secundària, ensenyar i aprendre precisen d’uns límits pel que fa a la diversitat de l'alumnat.

Ja sé que l’alumne estàndard no existeix i que tots som diferents. Però pel que fa a la capacitat i a l’interès –és a dir a la voluntat d’aprendre— la diversitat a l’aula, a partir si més no dels 12 anys, té uns límits que no es poden sobrepassar. Si se sobrepassen potser podem socialitzar –i en tinc els meus dubtes—però el que nego és que es pugui aprendre res amb possibilitats d’excel·lència (per no parlar del sobrecost psicològic i del sobreesforç relativament inútil en què situem el professort).

Per tant, defenso una cert grau d’homogeneïtat si realment es pretén que l’alumnat aprengui una expressió oral i escrita correcta –sense faltes d’ortografia i de sintaxi, amb cohesió i coherència textual i en diversos registres--, uns àmbits d’abstracció prou alts en el terreny de la matemàtica i de les ciències experimentals, i una quantitat suficient de conceptes i de xarxes relacionals per comprendre el temps i l’espai. Hi ha més factors a tenir en compte i més condicions, per descomptat. Però una certa limitació de la diversitat crec que és una condició necessària, encara que no sigui suficient.

L’any 1988 jo estava treballant com a tècnic en l’anomenat Projecte Experimental de la Reforma Educativa. De projecte i d’idees moltes, d’experimentació poca i feta amb una sabata i una espardenya. D’avaluació dels resultats ni una. En aquells dies del meu pas com a funcionari pel Departament d’Ensenyament (aleshores no hi havia la pretensió d’educar, dimensió que probablement un estat laic no està legitimat per assumir i això ho diu el senyor Ignacio Sotelo que és d’esquerres) jo portava un dietari. Avui, per casualitat, l’he trobat entre carpetes tot buscant una altra cosa... M’ha sorprès observar una anotació del dia 29 de setembre de 1988, després d’haver tingut una dura discussió amb els meus col·legues sobre el tractament de la diversitat i el que havíem de dir o aconsellar a alguns dels centres de l’experimentació que ens feien arribar la impossibilitat de treballar a l’aula amb actituds i ritmes tan extrems. Reprodueixo, a continuació, el que vaig anotar sense canviar-hi res.

Professionalment parlant una aula diversa i integrada amb tots els alumnes em resulta inassimilable didàcticament. Sempre he cregut que els professors d’idiomes quan es queixaven dels diversos nivells amb què els arribaven els alumnes i com això els n’impossilitava aconseguir uns resultats d'aprenentatge mínimament esperats, tenien tota la raó del món. I ara, heus-me aquí, a mi, funcionari de despatx, defensant la integració i el cultiu de l’aula diversificada. De fet siguem sincers: jo no sabria pas què fer-hi.

Estic preparat i gaudeixo preparant alumnes que en diuen “segregats” amb vocació d’intentar superar-se i d’arribar a estudis superiors. ¿És això un delicte? Doncs com a catedràtic d’institut sóc això: no el millor professor possible, sinó el més o menys preparat per ser un professional digne a l’àrea d’història i geografia per tal de construir conceptes específics i desvetllar tècniques de treball intel·lectual entre els adolescents que vulguin aspirar a la Universitat. O en tot cas que tinguin interès i capacitat per aprendre.

De la mateixa manera que em sembla molt bé que els directors d’institut cobrin més (més encara haurien de cobrar!) --i jo no voldria ser-ne per res del món-- també opino que aquells que s’especialitzessin a treballar en aules diverses i difícils haurien de cobrar més. Jo, de bon grat, ja renuncio d'entrada a aquests possibles emoluments.

Del que estic convençut és que l’aula diversificada és un experiment “in vitro” que a cap lloc de l’Experimentació actual ha demostrat cap mena de viabilitat de futur. Amb l’actual estructura docent –i tenim el que tenim, el país que ocupem, el personals i les mentalitats que aguantem i els recursos de què disposem—parlar d’aula integrada resulta paorós, el pur naufragi. Potser en situacions ideals això no seria així. Però les idealitzacions deixem-les per al regne d’Utopia que no és precisament el del dia d'avui i de demà del nostre conseller, ni de la política del govern de la Generalitat.

En definitiva: no em crec aquesta diversitat que em fan predicar. No sóc un professor especial que sàpiga tractar un munt de nanos i nanes en els extrems de la seva capacitat i interès. Ara resulta que del dia a la nit hauré de ser professor especial, didacta avesat, psicòleg, líder, mediador i papà de substitució... No. És un error. I em temo que el pagarem molt car...


Pensant això no té res d'estrany que deixés aviat el Departament i retornés a l'institut. Aleshores no intuïa els profunds canvis socials i tecnològics i, encara menys, l’allau immigratori que havia d’arribar. El pas d'una societat en què els referents eren una mica més estables a un societat líquida com la d'avui també ajuda a entendre les greus dificultats amb què topem a l’aula. Però crec que el nucli del problema continua essent el mateix: massa diversitat, cosa que ha impel·lit a aquest absurd de deixar passar de curs amb 50 faltes d’ortografia en 20 línies o amb set assignatures suspeses, col·laborant a erosionar encara més la cultura de l’esforç. Al cap i a la fi, com afirma el sociòleg de l'educació, Julio Carabaña, després d'haver estudiat a fons les dades de l'informe Pisa, s'aprèn més allí on s'exigeix més. I amb l'aula diversa s'ha aconseguit precisament tot el contrari: s'ha exigit menys i així ens ha anat en els darrers 15 anys.

M’hauria agradat molt equivocar-me. Ho dic de tot cor.