11 de juny de 2008

El pessimisme actiu


Llegeixo aquests dies les valoracions finals dels meus alumnes. No deixa de sorprendre'm que valoren d’una manera especial el fet que a classe sóc optimista, que sempre somric, i que això els anima. I és cert que a classe, un plaer per a mi, si més no a la universitat, em sento posseït per una força estranya i, ordinàriament, m’apassiono pel que dic i pel que ensenyo. Tanmateix no vull pas enganyar ningú. Jo, de natural, a més de la cara amable de les classes i de la passió que hi pugui posar, sóc més aviat pessimista.

Avui mateix quan he passat amb el cotxe per una cruïlla he vist un noi jove esguerrat: li faltava un braç. Demanava caritat en el semàfor als cotxes que ens hi aturàvem. He adreçat l’esguard cap a un altre lloc. I he pensat que no tenia dret a ser optimista. La vida es basa sobre un equilibri de morts diverses i, en conjunt, es pot considerar atroç per poc que l’analitzem sense ancorar-nos en l’egoisme. El mateix final de l’existència i la vellesa decrèpita no deixa de ser un bon oracle del sentit laic de la Història. En la quotidianitat la Fe m’hi pot poc. Només m’ajuda en el primat de la confiança: creure que, malgrat el sentit laic del que veig i visc, la Història, al final, en sentit religiós acabarà bé. És a dir: sóc un estrany pessimista esperançat.

I mentre me n’anava a casa, a propòsit de l’esguerrat que he vist –i per extensió de tots els esguerrats físics i mentals del món--, he recordat la meva vella teoria del “pessimisme actiu”. La teoria em sorgeix d’una frase de Josep Pla que venia a dir una cosa així com que l’única política digna era aquella que tendia a assuaujar el dolor. Hi estic del tot d’acord. Precisament l’esperança em neix del pessimisme, encara que pugui semblar una contradicció.

Tot és prou atroç i bastaria només la llàgrima d’un nen per sentir-nos solidàriament esgarrifats. I ja no dic res si tinguéssim per un moment la consciència que cada acte de nutrició de cada dia –ni que siguem vegetarians— s’articula sobre la pura violència contra la vida: matem vegetals, els torturem (¿què és sinó, asprar les tomateres?) o bé aniquilem animals en la seva plena joventut, o ofeguem brutalment peixos tot arrencant-los del seu medi natural... Fins i tot arribem a tortures increïbles: ¿podem arribar a imaginar el dolor que experimenten els ànecs quan se’ls infla el fetge artificialment per fer-ne foi-gras? ¿Heu vist algun cop com escalden amb aigua bullent les guatlles abans de matar-les? I és cert, no tenim escapatòria: o això o ens autoanihilem...

Només els qui som pessimistes de mena sabem la vida com a dolor (encara que no n’hàgim patit mai cap de profund) i, sobretot, sabem el sofriment que provoquen les frustracions quotidianes als humans. Els desitjos somniats i no acomplerts. Per això no haurien de manar els optimistes, perquè no es frustren. I aleshores, desconeixent la natura humana, creen més dolor o s’embalen en ritmes d’impossible acompliment. Essent un pessimista et dediques –en un acte únic i desolat de pietat—a procurar evitar tot mal, a consolar tots els dolors possibles, a intentar fer feliç els altres tant com pots. I en aquest sentit, probablement, resultes més rendible des del punt de vista social...

Només els pessimistes sabem que Obama és tan l’esperança d’avui com el desengany de demà. Per això quan arribarà al poder -- si és que hi arriba-- no ens decebrem. I, lògicament, estarem més equilibrats per poder consolar els qui havien estat optimistes quan vegin que tot continua més o menys igual. O pitjor.

1 comentari:

Cerve ha dit...

Quantes veritats en el teu escrit Tòfol. M'hi he sentit indentificada... A l'escola sóc feliç com una "perdis" i optimista amb respiració pròpia, i quan en surto de l'escola de vegades el món em cau a sobre. O si més no el que percebo d'ell em fa pensar en negatiu... en sento pesimista en petits espais de temps.
I fins i tot egoista... quan intentant donar al màxim de mi als altres, després pretenc que en moments de baixada pessimista, algu et donarà un copet on cal i necessites...
Com sempre, la complexitat de la persona humana i del món que hem creat es posen en lluita. Tot i així, donar-se als altres... i posar-se a la seva pell, és una sensació que mai canviaria per res. L'únic que he aprés, que cal fer-ho a cegues... sense que el camí de retorn i sigui pretés.

Fins una Tòfol,

Núri@