26 de juny de 2008

Plàstica i pensament (i III)


Et vaig deixar, en el darrer post, amb el panteisme de Baruc Spinoza que trobava la seva correspondència plàstica més important en el tractament de la llum en els quadres de Rembrandt. Avui acabarem aquest modest recorregut entre el pensament i la plàstica del barroc, enfrontant-nos al darrer dels grans pensadors del racionalisme i alhora matemàtic i científic: Gottfried Leibniz.

Leibniz viu durant la segona meitat del segle XVII. Sense entrar en grans disquisicions diguem que el gran canvi que proposa Leibniz és que la idea de substància –recordem-ho: allò que no necessita d’una altra cosa per existir—no és estàtica sinó que, per naturalesa, és dinàmica, està plena de força. Leibniz teoritza que l’Univers està compost d’unes unitats petites i irreductibles, la substància de les quals és la força. Li dóna el nom de “mònades” (amb accent a la “ò”). Encara recordo la definició en llatí de quan estudiava els fonaments de filosofia a la Facultat: ens simplex vi agendi praeditum (ho podríem traduir per ‘ens simple dotat de la força d’actuar’). Introdueix també el concepte de “representació”: cada mònada representa l’univers sencer, encara que de diferents maneres.

Així, doncs, no hi ha tres substàncies com postulava Descartes (extensa, infinita, pensant), ni una de sola com deia Spinoza (Déu), sinó que n’hi ha infinites i totes elles constituïdes per la seva força d’actuar, plenes de moviment. I la pregunta de com es combinaven aquestes infinites substàncies, Leibniz ho arranja molt fàcilment: Déu ha preparat les mònades de tal manera que, encara que siguin incomunicables entre si s’harmonitzen entre elles. És la teoria del que en va dir la harmonia preestablerta. Leibniz era molt optimista. D’ell és la idea que aquest el nostre món era el millor dels móns possibles creats per Déu.

Bé deixem altres aspectes innovadors i transcendents de la filosofia de Leibniz per centrar-nos en la plàstica. Trobar artistes que coincideixin amb aquesta idea de moviment, dinamisme i força de la filosofia d’aquest darrer racionalista no és difícil. El cas més paradigmàtic és Rubens.


El rapte d'Europa. Rubes mostra el moment en què Zeus, metamorfosejat en un toro blanc, s'endu la princesa Europa des de la platja del Líban fins a Creta. La diagonal de la composició, el dinamisme, el moviment i la força hi resulten evidents.

La força vital i el moviment són, de fet, el tema de totes les seves pintures. La composició en diagonal no és altra cosa que la conseqüència d’aquest desig de moviment desenfrenat.

I en escultura no cal dir que tant Bernini com Borromini reflecteixen també la mateixa passió.


La beata Ludovica Albertoni, de Benini. Ludovica és en el moment de la mort, i en canvi sembla posseïda per l'èxtasi. Per bé que el tema a gairebé tothom li hauria suggerit una imatge més reposada, Bernini busca fins i tot en aquest moment crucial, expressar la tensió i la força.

Una cosa tan quieta i estàtica com el marbre, sota el cisell d’aquests monstres pot adquirir moviment gràcies a l’impuls creatiu i misteriós de l’artista. El marbre, quiet i massís, gràcies a l’acció de l'escultor sembla llançar cap a l’exterior autèntiques mònades espirituals. Algú ha arribat a dir que és la transsubstanciació del cisell... L’art de Rubens i de Bernini sembla carregat del dinamisme que resulta o es dedueix de la visió del món de Leibniz... o de la introducció del concepte de força a la física de Newton, que és de la mateixa època.

Suposo que més d’un cop t’han explicat que el barroc és per definició l’art del moviment, de l’escorç i de la composició violenta. Potser fins i tot ho hem explicat a classe com una característica de la plàstica barroca. Si això fos així, ¿què n’hem de fer d’un reposat Velázquez, d’un gairebé bucòlic Poussin o d’un contemplatiu com Rembrandt? No eren barrocs també ells? Ho eren, no ho podem dubtar.

El que passa és que cadascun d’aquests pintors semblen expressar valors diferents del mateix pensament barroc, traduint a la plàstica aquells aspectes en què s’han fixat. El barroc certament no és només moviment encara que en el seu pensament també l’englobi.

Bé, he arribat al final de l’exemple que em vas demanar que t’expliqués més acuradament i de manera ordenada, com a tu t’agrada que t’expliquin les coses. Insisteixo que aquestes consideracions no pressuposen correspondències mecàniques i conscients. Només coincidències particularment punyents.

En tot cas, ¿no creus que trobar l’explicació de la plàstica, desxifrar els seus missatges i aclarir els seus codis de significació no és una de les seduccions més importants de la Història de l’Art?

En conèixer aquestes coincidències, ¿no se’t fa més saborosa a l’esguard aquella imatge que tantes vegades hem contemplat? I, si la sabem millor, ¿no ens emociona encara més?