El bes

Rodin en “El bes” va representar magistralment, i potser d'una manera definitiva en l'escultura exempta, la poesia d’aquest acte singular dels humans pel qual sempre m’he sentit atret.

Tanmateix des del punt de vista físic, la mirada del biòleg te’l podria descriure fredament com l’activació d’un conjunt de músculs facials, com el cigomàtic o l’orbicular, que en posar en contacte la salivació de dues persones fa que es transmetin exactament 278 colònies de bacteris, 0,7 mil·ligrams d’albúmina, 0,71 mg. de greix, 0,45 mg. de sals minerals i 9 mg. d’aigua. Aquest acte, continuaria dient el nostre científic, fa que el cervell alliberi un seguit d’hormones com la dopamina, l'endorfina, la serotonina i la noradrenalita que s’escampen pels neurotransmissors i...

Però, evidentment, no és pas això el que em fascina d’aquest acte humà sinó la poesia de la comunicació que li és inherent. Se sol dir que els humans activem tots els sentits, uns més que d’altres, en els actes més importants de la vida. En canvi, en el bes, els actuants tanquen els ulls i sembla com si també volguessin tancar les orelles i l’olfacte, com si els llavis transmetessin l’anhel de fosa absoluta amb l’ànima de la persona que s’estima. I això fa que, a més, se sentin els dos sols, aïllats del món en un estat que podria ser ben bé un tast del cel promès, un moment en què el temps nega l'instat i s'atura.

El bes és potser el llenguatge més sublim de la comunicació concedida a les persones, aquests habitants de la selva de símbols on vivim els misteriosos moments de la consciència de viure entre les dues grans foscors. Aquest fet tan important, lògicament, en les nostres arrels culturals, va ser descrit per grecs i llatins . I ho van fer des de dues sensibilitats diferents. Els grecs des de l’idealisme, els romans, com no podia ser altrament, des d’una visió més arran de terra.

Els grecs anomenaven el bes amb un substantiu exquisit: philema. Els philemata –en plural neutre—derivaven del verb philein que vol dir, senzillament, estimar. Una traducció mecànica diria que el philema seria una “estimada” o un “estimador”. Fes-me un petó, doncs, vindria a ser, textualment, alguna cosa així com 'fes-me un estimatada' o un 'construeix-me un estimador als llavis'. Bé, potser un xic literari, forçat i cursi, però real. ¿Real? Potser no. Ideal? Tampoc. Sentit de l’equilibri? Exacte, això potser sí. És a dir: per al grec el bes només es podia deduir d’un acte d’amor. Era físic i alhora equilibradament espiritual.

Una persona besa perquè estima. I si el bes és el cimal de la comunicació és perquè mentre dues persones es besen, es comuniquen intensament, radicalment, totalment. El diàleg esdevé perfecte: silenci, sentir-se els batecs mútuamet, tenebror absoluta i fosa en l’ànima de l’altre/a. En el bes, dues persones es troben i intenten, per uns instants, esdevenir u. I això no crec que sigui retòric: si el bes és amor, i és rebut des de l’amor, el plaer del sexe queda integrat en una totalitat absoluta com el bon menjar es dissol en la companyia dels estimats que són presents (En grec, agapé, també volia dir 'amor' i aquest amor es manifestava pel fet que una persona donava sense esperar res, com quan algú convida a dinar o a sopar un altre).

Els romans, en canvi, no estaven per brocs. Sabien perfectament que els besos són de moltes menes i no sempre tradueixen l’amor. Poden ser protocol·laris, superficials o en recerca del plaer eròtic aïllat de tota altra consideració. I per això tenien més paraules per dir bes: l’òsculum –a la galta, va ser la forma que va entrar en els rituals cristians—el basium –als llavis—i el savium, quan el bes ja és més profund i només amb sentit eròtic. No sembla que al significat del savium li poséssin massa amor per entremig.

Potser els romans l’encertaven i els grecs potser només somniaven. Els romans van construir un imperi i, per tant, els calia precisió per ser operatius. Els grecs potser es van limitar a crear l’actitud humana que ha fet l’occident. Poc pràctics, només van fer poesia –en el sentit de poiésis --ciència i filosofia. I, és clar, amb això només no es pot bastir un imperi, ni tan sols un petit domini. Els grecs, almenys a primera vista, van fracassar políticament parlant molt més que no pas els romans.

Pel que fa al bes, però, jo m’identifico del tot amb els grecs.