10 de juny de 2008

El primat de la confiança


Aquestes dies en els temps morts, llegeixo, i gairebé podria dir que medito, l'excel·lent assaig del professor Joaquim Sala (La saviesa encerclada, 2007).

El doctor Sala, des de la talaia del seu retir després d'una vida dedicada a l'ensenyament de la filosofia en un institut, parla de l'educació i de la importància de la filosofia per orientar-nos en aquesta modernitat líquida en què ens movem.

Sovint defensa la raó com a motor del coneixement i la contraposa a la fe i a les creences. Afirma rotundament la dimensió racional del saber filosòfic i el fet que sigui la raó la que li dóna sentit i dignitat.

Aquesta qüestió sempre m'ha preocupat. N'estem del tot segurs que la raó és la primera pedra del coneixement? ¿No és cert, per ventura, que si fem cas de la raó és perquè creiem que la raó raona bé?

Certament, la raó pot pensar sobre ella mateixa. Però no pot deduir de les seves reflexions que els seus mecanisms lògics interns siguin correctes i generin veritat o certesa. Al cap i a la fi, la raó raonant sobre ella mateixa és jutge i part.

Potser l'inici del coneixement dels humans sigui precisament un acte de confiança en la raó. Potser sigui la fe en la raó allò que constitueix la pedra inicial del coneixement i, per descomptat, de la filosofia. Potser els humans hauríem de començar a reconèixer que el coneixement s'inicia pel primat de la confiança i no pas per la raó pura.

Potser.