1 de juny de 2008

Lucidesa


De vegades em temo que la decadència occidental –si més no la que dedueixo de la meva observació quotidiana i del que m’arriba pels mitjans— potser sigui conseqüència de la lucidesa. Entenc per lucidesa veure les coses d’una manera extremadament clara, gairebé segura. Em temo que potser l’Occident, un cop abandonades les darreres creences potser ha arribat en el seu camí històric al cimal d’una percepció dolorosa: l’absència inconscient de sentit i, en conseqüència, la renúncia a pensar el futur i a ni tan sols a esperar-lo. Això aboca a centrar-se sobretot en el present i, lògicament, en l'hedonisme com a fita normal de la vida. I, al dessota de tot, l’impuls del nihilisme. I el nihilisme, necessàriament, comporta tard o d’hora esclats de violència.

Crec que la religió cristiana ha jugat un paper important en l’imaginari occidental que ara, evidentment, ja no juga. La Il·lustració, de fet, va ser-ne un resultat en prosseguir la tensió històrcia amb un fe lineal en el progrés i en la ciència. De l’imaginari cristià i de l’il·lustrat es va passar gairebé sense solució de continuïtat --i amb una obediència i una fe cega més intensa que no pas en les institucions anteriors-- en els diversos marxismes per part de sectors molt dinàmics de la nostra societat (Llegiu, si us plau, la novel·la L’ombra de l’eunuc, de Jaume Cabré, un fresc perfecte de la darrera generació que va creure en el futur). La caiguda del mur (1989), però, va marcar el punt final de les creences. Res no les ha substituït fora d’un escampall de credulitats. El pensament feble o la postmodernitat no són altra cosa probablement que la certificació del fracàs de les il·lusions que van arrencar amb el cristianisme, van prosseguir amb la Il·lustració i van acabar amb el marxisme.

Però també he de confessar un altre temor. Tinc 61 anys i, per tant, no només sóc una persona gran sinó que he començat a entrar lentament i amb pas ferm en el camí de la vellesa. Anit, quan ja havia escrit el post sobre la decadència, llegint la novel·la de David Trueba Saber perder, em vaig topar amb el següent fragment:

...los viejos tendemos a ver el mundo precipitarse hacia el abismo, sin darnos cuenta de que somos nosotros los que nos vamos al abismo, el mundo sigue, mal, pero sigue. Tantas veces Leandro se alegra de saber que morirá antes de ver desencadenarse el odio absoluto, la violencia engullidora. Todos los síntomas apuntan a una destrucción implacable, pero cuando expresa su pesimismo en voz alta su amigo se sonríe, somos nosotros los que nos vamos, no el mundo, Leandro, no seas como esos viejos que estúpidamente se consuelan al creer que con ellos, de la mano, desaparecerá todo lo demás. (pàgines 131 i 132)

I vaig sospitar que si en comptes de Leandro –que a la novel·la té 72 anys-- en el text hi posés el meu nom les percepcions no serien pas massa diferents. Em va quedar, doncs, el dubte: ¿Occident és decadent realment, o és que sóc jo potser el qui, de ple ja en el pendent del decaure, veig el món com el solen veure els vells?

1 comentari:

David ha dit...

No tinc la teva edat, però crec, també, que l’entorn consumista avoca les persones a la pèrdua d’ideals i valors. Quan era un adolescent, creia que la gent més gran feia i deia coses més interessants. Ara que he superat l’edat de les persones que admirava segueixo pensant el mateix. Esgarrifa pensar que el nivell intel•lectual, la capacitat de compromís... disminueixin amb cada nova generació.