3 de juny de 2008

Elegy


Fa uns dies vaig veure –millor seria dir contemplar— el meravellós film Elegy dirigit per Isabel Coixet. El nucli del film és la cirurgia de l’ànima del protagonista, un professor universitari de literatura (Ben Kingsley), divorciat, que intenta cada final de curs seduir algunes de les seves alumnes joves amb l’única finalitat d’emportar-se-les al llit. Periòdicament, a més, manté relacions lliures amb una altra dona en aquest estat típic single del creixent narcisisme contemporani.

D’entrada Coixet ens pinta una persona cínica que juga, per damunt de la seva edat –passa dels seixanta-- amb la fascinació que exerceixen les seves paraules i la seva delicada sensibilitat. La història de la seva vida es veu, però, alterada perquè precisament s’enamora d’una de les alumnes que vol seduir (Penélope Cruz), la qual el correspon. Tot el film gira al voltant d’aquest enamorament mutu que el vell professor es veu incapaç d’acceptar, tant per l’edat com per la por al compromís (la vellesa no està feta per als covards, apareix en algun moment del diàleg).

En el decurs de la història hi surt tot el que és típic de les tempestes amoroses: l’obsessió, la gelosia, la tensió i, sobretot, aquesta incapacitat que sembla que tenen els humans, molt en especial els homes, per verbalitzar amb senzillesa els seus sentiments. Com si dir-los constituís una feblesa intolerable... De mica en mica es va despullant l’ànima del protagonista fins que, al final, es revela, d’una banda, la seva sensibilitat i fins i tot la seva bondat; i de l’altra, la del cor a qui li cal alguna cosa més que sexe o a qui li cal sexe que expressi el cor. Tota la seva vida, en el fons, ell mateix se la representa com una fugida cap endavant.

En el contrapunt a la primera senectut del protagonista, se’ns presenta la bellesa física de la jove amb qui en els moments inicials de la relació més íntima el vell professor ha jugat a comparar-la amb la “Maja desnuda” de Goya. Només un director que fos dona ens pot dir de manera implícita i tan delicada –-crec que és una de les diverses conclusions del film—que la bellesa física ens pot impedir sovint atrapar la bellesa anímica. I que estimar no és altra cosa que la trobada de dues ànimes en què l’edat no compta.

Al cap d’uns mesos del trencament, la jove es posa en contacte amb el vell professor: té un càncer al pit i l’han d’operar. El vell professor aleshores es desmunta i en ple abaltiment la jove li demana un darrer favor en memòria dels amors passats: que la retrati en la seva esplendor abans de perdre-la... Goya torna a entrar en escena, en un dels moments, per al meu gust, més sublims del film.

No revelaré pas el final tot i que, dins del drama narrat, sí que puc avançar que, un cop més, el missatge que proclama Isabel Coixet és que l’únic que redimeix la nostra espècie és l’amor, un amor que sempre se situa enllà de la pura bellesa física per esclatant que aquesta sigui. Al vell professor li costa molt arribar a estimar, però al final ho aconsegueix. I crec que troba el sentit que buscava.

El film és molt més que furgar en l’evolució d’una o de dues ànimes. Els personatges transversals o secundaris fecunden la història amb molts matisos fins al punt que constitueixen, sovint, també punts de referència en el contingut de la narració. L’amic de l’ànima, el fill que busca refugi en el pare quan el cor se li desboca però que xoca amb el seu cinisme, l’amant ocasional i la seva buidor... Tota la narració no para en el fons de descriure la necessitat constitutiva de l’ésser humà: necessitat de bellesa, necessitat de plenitud, necessitat del perdó, necessitat de ser estimat a fons... en una vida que sovint sembla que no es deixa viure...

El film m'ha enlluernat pel fet que una noia tan jove es pugui enamorar d’un home tan gran... pels problemes i el diàleg amb l'amic –els seus besos finals constitueixen un recurs genial de la narració!—per la buidor decadent de l’amiga ocasional, per la sinceritat del dolor del fill...

I en el fons del fons, un cop més, m’ha semblat veure en el fragment de vida que ens presenta magistralment Isabel Coixet la dificultat permanent de dir del tot --sigui amb mots, amb paraules o amb imatges-- l'explicació, l’organització i el control de la vida.

Perquè em sembla que la vida al final sempre resulta més forta que les paraules amb què intentem encerclar-la.

3 comentaris:

lau ha dit...

Em vas recomanar que anés a veure-la, i ho he fet. La lectura d’aquest post va ser un argument decisiu i avui, després de veure la pel•lícula i tornar-lo a llegir, he estat capaç d’arrodonir el sentit i significat de les teves paraules i trobar-hi nous matisos.

El film m’ha seduït des del primer moment per la seva intensitat: la increïble atracció de la bellesa i la força captivadora del coneixement transformat en paraula i sensibilitat. La bellesa és efímera i la joventut només un sospir. La persona creix, madura, evoluciona i l’esperit es nodreix d’instantànies que eixorden cadascun dels nostres sentits: la vista, l’oïda, la pell, el gust, les olors, i ens permeten viure en un estat de plenitud conscient cada moment. Però, què succeeix quan ens fa por o ens supera el present? Que mirem cap a un altre costat, fent veure que res no importa i que la llibertat ens fa senyors de la nostra vida, mentre el temps continua passant de forma inexorable.

Al cap i a la fi, què es posen en contacte? Dos cossos o dues ànimes? Qui guanya la partida? La raó o el cor? Un cop més assistim a la representació del “gran drama de la vida”, convertit en pura poesia, a través d’aquesta elegia.

Anònim ha dit...

Fantàstic, Lau! El teu comentari m'ha ajudat a entendre el film encara més! És la gràcia de no tenir pressa i de no estar posseït pel deler de consumir films l'un darrera l'altre! Alguns donen tant de sí que pots anar-los rumiant durant setmanes sense necessitat de veure'n més.

Tòfol

Cerve ha dit...

Em sumo als comentaris dels dos. Vaig veure la pel·lícula en un dia no gaire apropiat anímicament (venia d'enterrar a una amic, mort de leucèmia).
Tot i així, la pel·lícula em va arribar a flor de pell... I les paraules que n'ha dit la Lau, en són una clara i immillorable explicació.

Núri@