16 de juny de 2008

Oh yeah!


Avui he posat el punt i final a les classes de “Blues, gospel i jazz clàssic” d’aquest curs. Durant quatre mesos, des de mitjans de febrer fins avui que ja som a 16 de juny, he dedicat moltes hores a preparar les classes, els compactes, les coreografies, els vídeos, els exemples musicals, a redactar textos, a respondre els escrits periòdics dels alumnes, etc. Per segona vegada a la vida aquesta matèria s’impartia en unes hores difícils: els dilluns i els dijous a les 8h 30. D’alguna manera els qui optaven per matricular-se en aquesta matèria havien de tenir coratge ja que podien triar qualsevol altra assignatura en un horari menys “dur”. Doncs bé: he gaudit d’un nucli fidel d’alumnat que amb constància ha assistit a totes o gairebé totes les sessions i alguns fins i tot han volgut fer classes extres de ball...




La promoció del 2007-2008 quan s'ha acabat l'examen final. Jo diria que es nota que el jazz clàssic ha aconseguit, si més no de moment, expulsar-los la tristesa...




La fotografia no seria completa sense les dues germanes que han hagut d'examinar-se més tard per incompatibilitat d'horari amb una altra assignatura.

Hi he treballat molt, certament, però no puc negar que hi he gaudit també en grau eminent. Mai no he considerat aquesta matèria com a imprescindible, ni tan sols necessària per a la formació dels mestres. Però he cregut que era una proposta humanitzadora i que, si més no, els podia resultar útil.

Diu George Steiner que un mestre és aquell que sap endinsar els altres en els significats. Doncs això: he tractat d’endinsar-los en una música que desconeixien i que no es troba fàcilment en els circuits de consum. He intentat que aprenguin a vincular la música com una expressió humana que arrela en un entorn cultural que l’explica. He procurat iniciar-los en aspectes tècnics i a trobar paraules per parlar de música. Els he invitat a practicar l’audició musical sense fer res més, cosa que avui –-tot i que sempre els joves diuen que els agrada molt la música!—no solen ni saben fer. Els he mostrat que una matèria pot resultar atractiva si la unitat didàctica s’estructura en tres registres diaris: conceptualització i procés d’informació, anàlisi i visionat de fragments videogràfics i/o auditius i, finalment, aprendre a través de la sensació de la dansa. I sempre que ha estat possible, he procurat gratar una mica més a fons en aquelles realitats humanes que són a l’arrel de l’existència d’una forma musical: el fenomen religiós, en el cas del gospel, i l’amor en el cas del blues. I, sobretot, he maldat per tal que percebessin aquesta música com una forma artística que, segons ens recorda Wyston Marsalis, va néixer per expulsar la tristesa i ajudar a reequilibrar-se fugint del dramatisme. Moltes músiques han pretès assolir aquesta funció, però potser cap com el jazz clàssic, el blues i el gospel ho han aconseguit tan de ple.

Avui és un dia en què, com sempre que acabo un curs, em sento una mica tou. No crec que sigui possible impartir docència sense estimar d’alguna manera l’alumnat. Si més no, jo no ho sé fer. És més: crec que l’expansió d’un cert ambient afectiu positiu a l’aula facilita els aprenentatges. Per aquesta raó, acabar un curs –que ve de gust perquè implica posar fi a una tensió que, lògicament, cansa—sempre té, per a mi, un tel de tristesa. ¿Què els haurà quedat a aquests alumnes? Fins on hauria d’haver arribat? Sobretot, però, m’entristeix sentir que l’enyorança em prem l’ànima quan sóc conscient que no els tornaré a veure junts, com a grup de classe... sé que el distanciament serà progressiu, que la seva incorporació a la vida farà que la meva presència esdevingui un punt de record, espero que amable. Avui, en definitiva, és el dia en què més m’he de repetir les paraules del poeta: no lamentis que s’hagi acabat, alegra’t que hagi succeït.


I d’una manera especial espero que l’objectiu de fons del curs, no explícit fins a l’últim minut de les classes, els quedi en algun racó del cor i els sigui útil en alguns moments de la seva vida. En definitiva l’herència més important que pretenc deixar-los es resumeix en una expressió afroamericana que en la seva música repeteixen molt: Oh Yeah!

Oh! Una admiració constant per tota la riquesa de la vida. Yeah! Dir-li sempre que sí, malgrat tot.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Soc l'Helena Torrecillas, del teu grup de BGJC ^^. M'ha fet molta ilusió que ens hagis dedicat un petit espai.
La classe de dilluns va ser genial, espero amb moltes ganes poder tenir les grabacions.
Espero que et vagi tot molt bé i a veure si ens trobem en alguna altra asignatura... tot és posible ^^

Goodbye teacher and have a nice holiday!

Anònim ha dit...

Moltes gràcies, Helena. Si l'última classe va sorti bé, a banda que jo hagi proposat el que sigui del cas, és també perquè tenia un alumnat de qualitat.
Que tinguis també tu unes bones vacances!

Tòfol

Anònim ha dit...

Yo he podido asistir a algunas de estas clases y debo reconocer que me he quedado muy sorprendida. Es todo un ejemplo de interdisciplinariedad. Enhorabuena a todos!
Pilar

Anònim ha dit...

Hola! Sóc la Vanessa García. Et volia donar les gràcies per aquest espai que ens has dedicat. M'ha agradat molt! Em fa molta pena, com ja et vaig expressar, que s'acabi aquesta assignatura, però com dius al teu escrit, ens hem d'alegrar perquè ha succeït.
Una abraçada molt forta!!

Vanessa