21 de juny de 2008

Plàstica i pensament (I)


Em deies que t’expliqués més ordenadament la possible relació entre la filosofia i l’art d'una època històrica. Ho intentaré. Agafem com a exemple la pintura barroca i el racionalisme. Concretem més: Velázquez i Descartes. Van viure gairebé en els mateixos anys: la primera meitat del segle XVII.

Descartes, com bé saps, fa un crítica severa de les seguretats del seu temps. Sense entrar en detalls, troba que no és absolutament segur i inqüestionable que les coses, Déu i les ànimes existeixin. Dubte de tot. Tot el coneixement fins aleshores es basava en l'experiència dels sentits. Els sentits, però, ens poden enganyar. Per tant no me’n puc refiar sempre. Descartes l’únic segur que troba és, precisament, que està dubtant i que aquest fet és incontrovertible. D’aquí li neix el famós principi del je pense, doncs je suis. Així, doncs, el pare del racionalisme afirma, sens dubte, que l’únic indubtable és l’existència del jo que pensa. Si més no com a punt fonamental sobre el qual es pot iniciar l'aventura del pensament.Segons Descartes, no podem estar segurs del món, només ho podem estar del nostre pensament sobre el món.

Vegem ara com canvia la mirada de Velázquez en la seva producció plàstica. Els renaixentistes, certament, pintaven des d’un únic punt de vista. Però aquest punt de vista, pel que fa al resultat pictòric, és ingenu. Encara que la perspectiva disminueixi els objectes creant la il·lusió que són lluny, de fet tots els detalls del quadre renaixentista estan perfectament dibuixats. Són nítids. Fixa’t, per exemple, en el quadre El matrimoni de la Mare de Déu de Rafael. Se simula, certament, un únic punt de vista per part del pintor, però de fet aquest ha canviat la direcció de la mirada tantes vegades com ha volgut de manera que tan nítida és la cúpula de l’església, com clares i ben dibuixades són les sabates o els peus de qualsevol personatge. Això, en el fons, és objectivar falsament la realitat, com ho fa, de fet, una fotografia.


Velázquez, en canvi, no ho fa així. En el quadre de “Les filoses”, per exemple, agafa un punt de vista i el manté de manera que el focus de la mirada fa nítida l’esquena de la filosa; ara bé a mesura que et desplaces d’aquest punt l’entorn es va difuminant, tal i com passa en la realitat. Fes-ne la prova: mira qualsevol punt i sense moure l’ull intenta fixar-te en el que està al costat de la focalització. ¿Oi que ho veus progressivament més borrós? Velázquez creu que l’únic que és digne d’expressar-se plàsticament és la seva pròpia sensació visual de les coses, no les coses en si. Per això quan pinta un conjunt concentra l’esguard en un pla i aquest el presenta nítid; tots els altres plans, però, es van desenfocant paulatinament.




En què s’assemblen Descartes i Velázquez?

Velázquez inicia un nou camí per a la pintura (l’hagi o no inventat ell): comença a pintar el món des d’un punt de vista subjectiu i intransferible, el seu. Descartes comença a pensar el món des d’un punt de vista també individual i intransferible: el seu. Pintura i pensament fan, segons que sembla, el mateix tomb.

Podria ser una coincidència. ¿No trobes, però, que seria massa casualitat?