23 de juny de 2008

Plàstica i pensament (II)


Et deia en el darrer post, que el punt de partença del pensament cartesià era la consciència del jo que dubta i que, per tant, pensa. Per tant el jo, la pròpia consciència de ser o, si ho prefereixes, l’ànima, per a Descartes existeix sense cap mena de dubte.

Dins dels pensaments que trobem en el jo o ànima personal hi és present de manera universal la idea de Déu. Com que, per definició, Déu té totes les perfeccions, inclosa l’existència, Descartes conclou que necessàriament ha d’existir, ja que en cas contrari no seria Déu. Déu, de fet, és l’únic concepte, segons Descartes, que precisa en el seu interior semàntic l’existència. No pot ser només el producte de la imaginació perquè encara que fantasiegem, per exemple, sobre qualsevol animal fantàstic, aquest no contempla la necessitat de l’existir. (Com pots veure és el mateix argument de Sant Anselm i continua, segons que sembla, sense distingir l’ens real – allò que realment existeix, com el riu Llobregat-- de l’anomenat ens de raó –que només existeix com a producte mental--).

Descartes prossegueix dient que, si Déu és infinitament bo, no ens pot enganyar, i que, per tant, la naturalesa, el que percebem pels sentits ha de ser ben real i, a més, tal i com el percebem. Descartes anomena Déu, substància infinita, les coses substància extensa –perquè es poden mesurar-- i, finalment, substància pensant l’ànima.

I aquí se li planteja un problema que no resoldrà bé: ¿com es comunica la substància extensa –per exemple el braç del nostre cos—amb la substància pensant, és a dir, amb l’ànima? Com puc moure el braç des de la substància pensant si una és física --el braç-- i l’altre espiritual--el pensament--? On es connecten? Descartes s’inventa que el punt de connexió és la glàndula pineal i que el moviment es va iniciar amb una chiquenaude primitive (un cop de dit incial) del dit de Déu. Això fa, segons el pensador francès, que el moviment està determinat per Déu i l’ànima s’hi adapta. Poc convincent.

Baruc Spinoza, el jueu d’Armsterdam que va viure sempre pobrament com a polidor de vidre, va entomar aquest problema i va fer un pas endavant. Descartes havia definit substància com allò que no necessita d’una altra cosa per existir. Spinoza afirma que, si això és així, l’única substància autèntica és Déu ja que és l'únic ésser no creat que es basta a si mateix. La substància pensant i la substància extensa, per tant, no poden ser altra cosa que dues manifestacions de l’única substància autèntica, és a dir, de Déu. Algunes vegades Déu és manifesta com a ànima i en d’altres com a coses extenses. La conclusió cau de seguida: només existeix Déu i les ànimes i la naturalesa no són altra cosa que la seva manifestació. La relació entre substància pensant i extensa desapareix ja que en trobar-se ànima i cos dins de la mateixa substància sempre s’adequen mútuament entre si. Quan vull moure el meu braç, el meu esperit pensa i la naturalesa realitza el moviment perquè els dos, pensament i braç, estan fets d’igual forma i responen a les mateixes finalitats i tendències. Heus ací, doncs, com el racionalisme amb Spinoza ens aboca directament al panteisme.Tot és Déu i nosaltres i la naturalesa no som altra cosa que les seves manifestacions.

M'has seguit fins aquí? M'he explicat prou bé?

Si m’has seguit fins aquí –no sé si he aconseguit exposar-te el pensament de Spinoza de manera senzilla i amb prou exemples— passem ara a la plàstica, perquè em sembla que el panteisme racional de Spinoza batega en l’obra pictòrica de la seva època. Per exemple en Poussin.



En el seu Orfeu i Eurídice sembla que els elements minerals –pedres, ruïnes—tenen el mateix valor que els vegetals –arbres, matolls—i que els humans. En els seus quadres Poussin sempre ens sorprèn amb aquesta unió ideal dels seus elements. Els personatges es retallen tímidament en el conjunt i no tenen més importància que el matossar o els rocs que els envolten. Fins i tot el color sembla col·laborar a aquesta plàstica panteista. Els personatges semblen de pedra, petites estàtues animades, pesades, lívides, marmòries... ¿No et sembla que Poussin fon la substància pensant –l’ànima dels seus personatges—amb la substància extensa, és a dir, la naturalesa? El mateix podríem dir de l’obra de Claude Lorrain (o Claudio Lorena). Fixa’t en el quadre Paisatge amb l’embarcament a Ostia de Santa Paola Romana. Com gairebé tots els seus quadres una mena de llum romàntica i espectral els embolcalla, llum que fon les "substàncies" en una resplendor groguenca i irreal.



Però on el panteisme de Spinoza apareix més clarament crec que és en Rembrandt i en la seva particular manera de tractar la llum. Rembrandt, a més, era holandès com el racionalista jueu. La il·luminació de Rembrandt sembla realment l’expressió d’un panteisme espiritual. Mira, si et sembla, el Filòsof pensant.


La llum, tot i que procedeix de dos focus –la finestra i la llar de foc—banya de manera calenta tot el quadre. Sembla que les coses es concretin a partir de la llum que ho impregna tot i no pas, a la inversa, que sigui la llum la que enllumena el que és existent. Mirem-nos ara Els deixebles d’Emaús.



Aquí Rembrandt fa que la llum que banya els personatges no provingui, com en el cas de Velázquez, d’una font lluminosa exterior, sinó que emana de la pròpia figura retratada. És un exemple clar de llum simbòlica. Es tracta d’una llum immanent, centrífuga que sembla estovar les parts pictòriques del quadre sencer.

Per a Spinoza Déu era en totes les coses i les penetrava amb la seva essència. Les coses i els pensaments, com t’he dit abans, no són altra cosa que formes de la substància divina. En la transposició plàstica de Rembrandt, coses i persones, només són formes de llum –substància divina-- que el color permet distingir. És la llum la que desentenebreix la realitat...

Bé, deixem-ho aquí, oi?, que avui l’exposició ha estat llarga i potser un pèl dura. Deixa'm acabar dient, però, que en cap cas goso afirmar que els pintors hagin llegit els filòsofs i que hagin transcrit directament i conscient en la seva plàstica el que els pensadors deien. Ni de bon tros! Potser ni els coneixien ni sabien què havien pensat! Amb tot, vull creure que tanta coincidència és estranya i que, probablement, els pintors i els filòsofs no feien altra cosa que expressar el que la seva època sentia i pensava. Uns amb conceptes, els altres amb el dibuix i els colors. Semblantment als nostres temps, no cal haver llegit Nietzche ni Shopenhauer ni els seus epígons actuals per tal de percebre com en moltes de les obres d'art i literàries d'avui s'expressa el dur nihilisme subjacent dels nostres dies.

No t'ho sembla?