La imatge ha irromput en el nostre món d’una manera abassegadora com a forma dominant de comunicació. I això s’ha efectuat en detriment progressiu de la paraula. Senzillament: les imatges ens desborden.
Aquest ús gairebé monopolístic de la imatge em sembla que provoca una pèrdua de la coherència i cohesió de les formes de comunicació. Em sembla, a més, que pot accelerar la banalització perquè col·labora a construir un món comunicatiu sobre el qual, més que navegar-hi, hi fem surf. Fixeu-vos com, d’una banda, tots tenim set de veure imatges –quan algú ens diu que té unes fotografies noves per les quals sentim curiositat—i, de l'altra, la rapidesa amb què les observem i les deixem de banda. Sovint, a més, les oblidem, les desem i no les tornem a mirar.
El mateix és observable amb els nostres joves davant dels missatges d’internet. Gairebé ni llegeixen les escasses paraules que porten la majoria de webs alhora que miren amb una mena de deler excitat les imatges una darrera de l’altra com si l'índex de la seva mà al damunt del ratolí tingués un permanent tic nerviós que els obligués a clicar.
Un dels perills que probablement s'hauran d’afrontar, si les paraules i els discursos escrits i orals van quedant progressivament ofegats per les imatges, podria ser la ruptura del coneixement ordenat i, sobretot, la manca d’estructura classificatòria interior del saber, substituït per una fragmentació de conceptes sense jerarquia. És el que alguns lingüistes han anomenat la pèrdua del saber proposicional (Raffaele Simone: La tercera fase. Formas de saber que estamos perdiendo). L'ús abusiu de la imatge fa que es vagi passant d'una actitud analítica a una de genèrica; d'una visió estructurada a una de vaga des del punt de vista referencial; d'una comunicació que situa les dades en l'espai i el temps a una que rebutja l'estructura i que no dóna noms amb significat precís sinó mots genèrics dintre dels quals s'hi pot introduir el que es vulgui.
Sóc partidari de l’ús de la imatge a l’escola i en els processos de comunicació i construcció de la informació i del coneixement en els centres docents. Però també considero que per evitar una cultura feta de fragments i d’emocions desconnectades cal alhora treballar amb les paraules. Fins i tot gosaria dir que la paraula ha de ser prioritària en la formació de les persones. En aquest sentit estaria completament d’acord amb el sociòleg Salvador Cardús (El desconcert en l’educació) quan afirma que l’escola és l’espai de la paraula dita, llegida i escrita. Tampoc no proposa renúncies a la imatge com a vehicle didàctic de comunicació però demana que se sigui capaç d’ensenyar i d’aprendre les mil paraules que hi ha al darrera de cada imatge. Es clar que per aprendre les paraules que hi ha dins de les imatges, cal mirar-les sense pressa, passar-les, si cal, diverses vegades, parlar-ne i escriure’n. I això demana temps i lentitud, actituds a formar a l’escola si volem un aprenentatge sòlid no només de la llengua sinó de qualsevol mirada sobre la realitat, la qual cosa només és possible a partir de les proposicions lingüístiques.
S’ha dit fins a l'avorrimet que una imatge val més que mil paraules. L’escriptor Jaume Cabré ha dit més d’un cop –ignoro si de collita pròpia o citant alguna autoritat—que també és cert que una paraula val més que mil imatges.
Crec que te raó. ¿Quantes imatges caldrien per dir t’estimo?
2 comentaris:
No sé per què crec que hi tinc alguna cosa a veure...
Com molt bé dius, esciure demana temps, dedicació i lentitud. M'agrada molt fer-ho (alguns diuen que hi tinc traça), però no m'agrada que ho pugui llegir qui sigui.
Les imatges són més lliures de ser interpretades que no pas les paraules.
Fins dilluns!
No sé qui ets, però m'ho imagino. Si ets qui m'imagino, de fet no pensava pas en tu concretament, però potser sí una mica com a filla que ets del teu temps (i uso el femení perquè, tot i que m'imagino qui ets, també em puc equivocar).
Tens raó: les paraules no són tan lliures com les imatges. Per aquesta raó les imatges, en contra del que es creu, poden enganyar molt més!
I també és cert que cadascú i cadascuna pot escriure perquè ho llegeixi tothom qui vulgui, com també pot redactar allò que li passa per l'ànima per tal que només ho vegin persones concretes o cercles més restringits.
Sovint et passen volant pensaments o inquietuds que t'agradaria exposar o comentar. Si no els escrius es desfan... i es perden per sempre. I és una pena, oi? El bloc em serveix per això, per deixar constància pública d'algunes de les coses que m'han niat al cervell, sovint, sense que jo hi pensés.
I mai no negaré que la imatge també pot dir molt... El que em sembla és que la imatge és més seductora que la paraula, més fàcil, més convivial i més icònica (més semblant a la realitat que no pas l'abstracció del signe escrit). Per consumir-la cal menys esforç... I sense la paraula la imatge, al final, limita l'abstracció o impedeix d'arribar al nucli de la seva significació. Crec que sense paraula la imatge sola pot comportar banalitat i un tipus d'emoció que, per forta que sigui, es marceix de seguida com la rosada del matí i emmandreix l'intel·lecte.
Sí, crec que ens veurem dilluns si tot va bé. I sí, em consta que tens traça escrivint!
Tòfol
Publica un comentari a l'entrada