Decadència

Em temo que vivim una època de decadència d'Occident. I entenc aquí per Occident el pensament i les realitzacions de tot ordre (siguin artístiques, literàries, científiques o tecnològiques) que s’han generat en aquesta petita part del món que va de les fronteres orientals de Suècia, Polònia, Àustria i Itàlia fins a l’oceà Atlàntic.

No utilitzo la paraula “decadència” en cap sentit moral, sinó simplement en el seu sentit històric i etimològic: decaure, descendir, baixar... Occident ha passat per altres decadències –en espais fins i tot menors del que hem assenyala més amunt--. Els historiadors hi han dedicat moltes hores de recerca. Una de les més estudiades és la famosa decadència de l’Imperi romà que va tenir lloc a partir del segle III i que, a base de decaure tant, va acabar desapareixent com a tal l’any 476. També el segle XV va ser una època en què semblava decaure l’Occident que va ser salvat per la campana: el descobriment del continent americà i el cúmul de possibilitats que va engegar. Per a molts europeus, aleshores, de cop i volta, la fam i la mort prematura van deixar de ser l’únic horitzó del seu destí.

Certament avui hi ha indicadors aïllats que tenen una semblança amb les èpoques decadents que ens ha precedit com l’estancament demogràfic, l’envelliment de la població, la defensa mercenària de l’exèrcit, la dissolució de l’ordre familiar i, sobretot, la pèrdua de fe que ha anat plegada amb un increment de la credulitat. Però això no és el que em sembla més preocupant. A parer meu el signe més profund de la nostra decadència occidental és la pèrdua de fe en la mateixa identitat cultural, en un excés d’autocrítica que pot arribar a ser suïcida. S’estén molt la idea que la civilització que hem desenvolupat és “dolenta” i que si hem arribat a algun aspecte positiu del benestar això es deu a la voracitat històrica amb què hem espoliat altres continents. Sembla com si la màxima fos “la civilització occidental ha de desaparèixer”. I curiosament no trobo enlloc una altra cultura laica --amb ideal democràtic i generadora d’un codi com els drets humans que alhora sigui autocrítica-- en cap altra lloc del món. Però no sembla que hi hagi res a fer.

Les decadències es poden donar en temps moguts i inquiets com el nostre. Temps inquiets precisament perquè no es veuen les línies d’avanç gens clares. I, per tant, hem d’afrontar la pèrdua de la Possibilitat de continuar essent (en majúscula, és a dir, de continuar dirigint el futur). Crec que no és difícil comprovar que les formes de l’art i de la vida semblen exhaurides i que totes les fases de desenvolupament estan realitzades i topen amb límits (com el de l’Estat del Benestar). Les institucions funcionen a empentes i rodolons, incapaces d’assumir amb eficiència i rapidesa tot allò que prediquen els polítics en les propagandes electorals. La repetició i la frustració política i institucional es viuen ja com una conseqüència insuportable. Probablement Occident confessa la seva decadència per la recerca d’una fe en moltes direccions, per la manca de valors directors, per l’esgotament dels vells ideals, ja inservibles. Tot plegat porta, com diu Jacques Barzun, a una hostilitat flotant vers les coses tal i com estan, la qual cosa inspira l’ús repetit dels prefixos pejoratius 'anti' i 'post' (antiart, postmodernisme...) i la promesa de 'reinventar' aquesta o aquella institució. L’esperança absurda de molts esperits nostres és que l’eliminació del que hi ha generi automàticament una vida nova.(Del amanecer a la decadencia, pàg. 24)

Si això fos així, i hi ha indicis per pensar que sí que estem en una fase decadent, ¿no ens hauríem de plantejar que cal amb urgència pensar una educació per viure adequadament en un futur decadent?