Vaig aprendre de menut al catecisme que la missa era un sacrifici incruent. Al damunt de l’altar es repetia o es revivia de manera incruenta, és a dir, sense vessament de sang la mort de Jesús el Natzarè a la creu, execució en la qual va haver-hi òbviament vessament de sang. Potser per efecte de l’ambient del concili Vaticà II en comptes de “sant sacrifici de la missa” ens vàrem acostumar a parlar més d’eucaristia, és a dir, d’acció de gràcies. També el terme d’assemblea es va inserir en els usos lingüístics per designar la reunió dominical.
Quan de vegades intento donar raó de la meva fe comprovo les dificultats didàctiques gairebé insuperables per ser entès. Això m’ha resultat particularment notori en el cas de la paraula “sacrifici”.
Els pobles antics, i Israel no en va ser una excepció, oferien sacrificis a les divinitats (els israelites a Jahvè sol). Els sacrificis jueus consistien habitualment a matar un animal, recollir-ne la sang en gibrells, untar amb una part de la sang els angles de l’altar i vessar la resta al seu davant. Finalment, damunt l’altar s’hi cremava el greix. La carn era consumida només pels sacerdots. Quan es tractava d’un holocaust es cremava l’animal sencer. D’aquesta manera creien relacionar-se amb Déu, apaivagar-lo, expiar les faltes individuals o col·lectives, agrair algun favor, etc.
Segons la Carta als Hebreus Jesús va ser considerat la víctima propiciatòria, és a dir, “l’animal definitiu” que va expiar per sempre tots els pecats del món a “l’altar” de la creu. Doncs bé, aquesta dimensió del cristianisme actual costa molt que signifiqui alguna cosa per als meus contemporanis joves.
En primer lloc perquè costa molt d’entendre que Déu estigui enfadat de tal manera amb nosaltres que només la mort violenta d’un fill seu el pugui apaivagar i reconciliar amb la humanitat sencera. ¡Quina mena de Déu tan brutal seria aquest!? ¿Un Déu bo i just? De fet sant Pau en les seves cartes no parla pròpiament d’expiació sinó que utilitza el terme grec apolutrosis que vol dir exactament “rescat” (en llatí redemptio). Sembla ser que era el preu que pagava l’estat romà als enemics per rescatar els seus soldats fets presoners. Sembla també que sant Pau mai no diu a qui paga Jesús amb la seva mort aquest rescat...
Però el que resulta més difícil és entendre el concepte de “sacrifici”. Des de fa molts anys les societats occidentals no “sacrifiquen” res a ningú. Si parlar de “sacrifici” resultava fàcil al segle I i II dC atès que totes les religions de l’entorn en feien, avui es tracta d’una acció absolutament opaca a la nostra comprensió.
I en canvi, la paraula sacrifici, es pot entendre avui com acte interior molt important, ple de significat, altament religiós i útil socialment. En parlaré demà.
Quan de vegades intento donar raó de la meva fe comprovo les dificultats didàctiques gairebé insuperables per ser entès. Això m’ha resultat particularment notori en el cas de la paraula “sacrifici”.
Els pobles antics, i Israel no en va ser una excepció, oferien sacrificis a les divinitats (els israelites a Jahvè sol). Els sacrificis jueus consistien habitualment a matar un animal, recollir-ne la sang en gibrells, untar amb una part de la sang els angles de l’altar i vessar la resta al seu davant. Finalment, damunt l’altar s’hi cremava el greix. La carn era consumida només pels sacerdots. Quan es tractava d’un holocaust es cremava l’animal sencer. D’aquesta manera creien relacionar-se amb Déu, apaivagar-lo, expiar les faltes individuals o col·lectives, agrair algun favor, etc.
Segons la Carta als Hebreus Jesús va ser considerat la víctima propiciatòria, és a dir, “l’animal definitiu” que va expiar per sempre tots els pecats del món a “l’altar” de la creu. Doncs bé, aquesta dimensió del cristianisme actual costa molt que signifiqui alguna cosa per als meus contemporanis joves.
En primer lloc perquè costa molt d’entendre que Déu estigui enfadat de tal manera amb nosaltres que només la mort violenta d’un fill seu el pugui apaivagar i reconciliar amb la humanitat sencera. ¡Quina mena de Déu tan brutal seria aquest!? ¿Un Déu bo i just? De fet sant Pau en les seves cartes no parla pròpiament d’expiació sinó que utilitza el terme grec apolutrosis que vol dir exactament “rescat” (en llatí redemptio). Sembla ser que era el preu que pagava l’estat romà als enemics per rescatar els seus soldats fets presoners. Sembla també que sant Pau mai no diu a qui paga Jesús amb la seva mort aquest rescat...
Però el que resulta més difícil és entendre el concepte de “sacrifici”. Des de fa molts anys les societats occidentals no “sacrifiquen” res a ningú. Si parlar de “sacrifici” resultava fàcil al segle I i II dC atès que totes les religions de l’entorn en feien, avui es tracta d’una acció absolutament opaca a la nostra comprensió.
I en canvi, la paraula sacrifici, es pot entendre avui com acte interior molt important, ple de significat, altament religiós i útil socialment. En parlaré demà.
1 comentari:
Bona nit Tòfol!
Les teves paraules d'avui m'han transportat directament a aquelles classes on vas abordar el fenomen religiós per tal d'entendre quina és l'experiència vital que mou un afroamericà a manifestar la seva fe a través del gospel. Aleshores vam parlar de religió com una experiència amorosa, com quelcom que ens permet trascendir-nos més enllà de nosaltres mateixos a través de la celebració i la comunió amb els germans, superant la fragmentació de la nostra existència.
Avui ens parles de sacrifici, del seu origen més cru i sagnant, però, malgrat tot, element essencial d'una cultura i d'una forma de relacionar-se amb Déu. "Fer el sagrat", aquest era el significat etimològic d'aquesta paraula, oi? Sacrificar-se per algú, sense vessar sang, només amor, amistat, companyerisme, empatia, solidaritat, caritat... posant-ho tot de la teva part i sense esperar res a canvi, amarat de generositat.
I en part entenc les teves paraules quan dius que se't fa difícil atensar el significat d'aquest mot al jovent d'avui en dia, uns nois i noies que han nascut a la societat del consum i que semblen eternament annexionats a la "llei del mínim esforç". M'he trobat amb el rebuig, amb el desencís, amb el passotisme, amb el recel que genera el tema de la religió, amb la solidaritat ben entesa entre els "iguals" i la crueltat i el despotisme envers allò que desconeixen. Com els fas entendre la importància del sacrifici personal i, encara més, la satisfacció i la gratitud que aporta el sacrifici per l'altre?
Les paraules sovint queden buides, per això crec fermament en el testimoniatge personal. Tu has esdevingut un testimoni, més ellà de les teves paraules. I molt més d'això és el que necessitem per moure el jovent i el món.
Salut!
Publica un comentari a l'entrada