Diuen que els nois i noies nascuts als anys 90 del segle passat constitueixen la primera generació de “nadius digitals". El seu context normal és el telèfon mòbil, internet, treballar amb l’ordinador i amb tot el ventall de programes informàtics, les agendes electròniques, la play station, els centenars de canals de televisió, el messenger, etc. Aquests nois noies, em temo, llegeixen poc i està per veure si l’aprenentatge dels símbols i de l’abstracció es manté o bé la seva percepció del món i del temps es desenvolupa d’una altra manera, molt visual, sí, però poc operativa mentalment. O potser ens encaminem a un altre tipus de construcció de coneixement que ara no podem ni sospitar. Alguns professors d’educació visual i plàstica comencen a detectar alumnes de Primària que són incapaços de dibuixar cap cosa que no hagin vist. Segons m’han dit, hi ha nadius digitals que no recorden haver escoltat mai cap conte.
Els “nadius digitals”, a més, troben també normal el ritme accelerat i el consum ràpid d’una successió de presents. És difícil que els interessi la història, és un passat respecte del qual creuen que no hi tenen cap lligam, i em fa l’efecte que tampoc mostren massa interès per un futur personal que entreveuen molt lluny. Han dilatat el present en un seguit de moments de consum i d’entreteniment. Com diu Régis Débray viuen l’apoteosi de l’instant. Potser per això cada cop interessen menys les assignatures “del sentit” (la filosofia, la literatura, la història de l’art...).
Probablement un dels problemes de l’ensenyament que s’anirà agreujant durant uns anys – fins que aquesta generació no accedeixi a l’estatus de professor—rau en el fet que el professorat d’aquests “nadius” vénen de la cultura del text. Sí, utilitzem la informàtica i internet, tenim mòbil i alguns tenen agenda electrònica. Però no hem nascut en aquest món. Hi hem immigrat.
1 comentari:
Però això és fantàstic!
Així, tothom aprèn de tothom.La barreja, en aquest cas, si més no afavoreix l'aprenentatge
Publica un comentari a l'entrada