14 de novembre de 2012

Sobiranisme i nacionalitat europea


Suposant que Catalunya, democràticament i pacífica, esdevingués independent, ¿perdríem els catalans la nacionalitat espanyola i europea? Segons les lleis actualment vigents no. D'acord amb el que diu un eminent professor de dret de la Universitat de Barcelona (especialista en estrangeria i ciutadania europea) els catalans som des del nostre naixement espanyols d’origen. La constitució espanyola prohibeix expressament (art 11,2) que es pugui perdre la nacionalitat com a sanció. Així, doncs, suposant que ens féssim independents fóra il·legal que ens retiressin la nacionalitat espanyola com a sanció només pel fet que s'adopti una nova superestructura política.

A més els catalans tenim el privilegi de la ciutadania europea, cosa que ens atorga uns drets individuals derivats del Tractat de la Unió Europea. Això inclou el dret de moure’s lliurament per tots els estats de la Unió (inclosa Espanya, naturalment).  En el Tractat de la Unió no està previst que es pugui “perdre” la ciutadania europea per part d’aquells que la tinguin.

Què li podria esdevenir a la població espanyola que viu a Catalunya en el cas que per voluntat sobirana nasqués un nou estat europeu? Doncs que, segons les lleis internacionals i la constitució continuaríem tenint el passaport espanyol i a la vegada continuaríem tenint la ciutadania europea. Posats a forçar les coses, segons les lleis actualment vigents, podríem fins i tot tenir la doble nacionalitat que és legal segons Espanya per als països que formen part, geogràficament i culturalment, del concepte de països iberoamericans tal i com passa ara amb Portugal, Andorra, Filipines i els sefardites. Ho permet la constitució i el propi codi civil. Potser algun dia els catalans poden deixar de ser espanyols, però mai podran deixar de ser ibèrics i per tant tindran dret a tenir la doble nacionalitat, a més de la del suposat nou estat.

No hi ha precedents de la secessió o naixement d’un nou estat a la Unió Europea; però tampoc hi ha precedent que els qui ara gaudeixen de la ciutadania espanyola i europea la perdin com a càstig o sanció, cosa d’altra banda prohibida per la sacrosanta constitució espanyola.

Per tant no siguem catastrofistes. Segons les lleis les coses són prou clares i quan no ho són només és qüestió de voler-se entendre.  Com a ciutadans de la Unió els catalans es poden moure lliurament dins l’Europa dels 27 i podrien votar i ser votats en les eleccions municipals si residissin a Madrid, Sevilla, Londres o Berlín. Fins i tot, com diu el professor Eduard Sagarra podrien tenir la doble nacionalitat legal encara que no hi hagués un conveni entre Espanya i el possible nou estat europeu.

Una altra cosa és que, com deia el meu pare, advocat, el dret internacional públic no existeixi en termes de justícia, ja que no són més que formulacions dels qui tenen el poder per dominar. Si no convé a la potència que té el poder la llei internacional, doncs es canvia al seu favor i ja està.

Si els neuròlegs ja han descobert que les emocions són la base de la raó, no tinc motius per pensar que les emocions ferides  i expressades a través dels estats no acabin formulant la llei que els convingui. 

2 comentaris:

Josep ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Josep ha dit...

Benvolgut Tòfol,
En temps tan histriònics com aquests, en què s'invoquen alegrement xifres i lleis per amagar evidències, són d'agrair paraules com les teves, covades en la serenor, però mai mancades de cor ni de lucidesa