23 de febrer de 2012

Claredat


Per fonamentar provisionalment una idea del què pugui ser l’art, a les meves classes exposo els tres àmbits o estatges de la realitat i la forma com els humans ens hi enfrontem per entendre-la. En el primer pis ens trobem les preguntes per causes immediates que solem resoldre amb la raó i la ciència o la lògica. ¿Per què és de dia o de nit?, per què plou?, per què tinc febre?, etc, són preguntes que solem respondre’ns amb prou precisió i satisfacció. I amb un consens gairebé absolut. En el segon pis ens trobem amb les preguntes per la bellesa i l’ètica: ¿què és bonic i què és lleig?, ¿què és bo i què és dolent? Les respostes no són tant unànimes com en el primer pis tot i que encara fem servir la lògica. Tanmateix els resultats gairebé sempre són discutibles i generen inseguretat. Evidentment una part del que és l’art està lligat a la resposta sobre la pregunta de l’estètica. Finalment , si pugem al tercer pis, ens trobarem amb preguntes ja més difícils de respondre. Es tracta de les preguntes-mare sobre la realitat humana: ¿per què existeix alguna cosa en comptes d’existir res? ¿quin sentit té tot plegat? ¿l’anhel d’eternitat que sento a dins fa que la vida es perllongui enllà de la mort física? existeix un Déu creador? ¿què pretén l’experiència religiosa dels humans? En aquest estatge les paraules lògiques ja no són suficients: és l’espai del símbol i de la metàfora on mai abastem la totalitat. És un dels àmbits de l’espiritualitat i de l’art. Per viure l’art un ha de ser capaç de pujar fins al tercer pis.

L’art existeix, em sembla, perquè no som només raó i lògica. Enllà del que postuli la neurociència crec que les anomenades ciències humanes han mostrat a bastament que les persones ens movem tant per raó com per vivència. I si existeix l’art és perquè el necessitem tant com menjar encara que en comptes d’aliments físics consumim símbols.

Parlar de tot plegat de manera clara i didàctica em costa molt. Per sort de tant en tant en l’aventura de llegir et topes amb fragments clars i lúcids. Ahir el vaig llegir a classe i em sembla que els meus alumnes, per la cara que feien i el que em van dir, ho van entendre.

Les ciències humanes ens han ensenyat que els sabers i els comportaments dels éssers humans són, des de la seva arrel, condicionats i determinats no només per “continguts mentals”, que expressem mitjançant “signes”, sinó sobretot per “experiències” (amb sentit de totalitat) que comuniquem per mitjà de “símbols”. Per això ni la ciència, ni els coneixements que ens apassionen, ni les relacions humanes, ni menys encara les conviccions que donen sentit a la nostra vida, res d’això està determinat només per “raons” i “veritats”, sinó, sobretot, per “experiències” i “símbols”· (José M. Castillo, La humanidad de Dios”, 2012, p. 58).

Crec que té tota la raó. L’art ens endinsa en l’experiència espiritual i en el símbol i, en teoria, hauria de col·laborar a eixamplar la nostra humanitat.