14 de febrer de 2012

Educació


Un dels problemes de l’educació, i de retruc de l’escola com a institució del procés educatiu, és l’esclat d’idees procedents del nombre exagerat d’experts que en parlen. Gairebé gosaria dir que hi ha tants experts en educació com votants. Tothom es veu amb cor de pontificar sobre el que s’hauria de fer i el que s’hauria d’evitar a l’escola. I és lògic: sortosament tothom ha passat moltes hores en una escola i ha tingut molts mestres i professors i ha passat un munt d’exàmens. Aquesta experiència nuclear de la vida de cadascú ha conformat d’alguna manera una idea del que hauria de ser l’educació escolar. A tothom hi ha coses que li han anat bé i d’altres malament i no tothom coincideix a definir quines. Jo mateix no sóc massa autoritari, però agraeixo molt haver tingut un pare que ho era gràcies al qual ara gaudeixo d’allò més tocant el piano. Amb la mentalitat educativa actual de la família i de l’escola jo a hores d’ara no tocaria pas aquest instrument. Avui, en plena adolescència, quan agrada molt més anar a jugar a futbol que no pas fer escales i arpegis en solitari damunt d’un teclat, hauria acabat anant a jugar i hauria abandonat els estudis de música. ¿Vull dir amb això que cal ser autoritari avui? No gosaria proposar-ho. Avui defenso, però per altres motius, que l’autoritat és necessària a l’escola i que, en concret, l’autoritat del mestre i del professor n’ha de ser un eix. I això avui, es digui el que es vulgui, no és així. Però això no tindria res a veure amb l’autoritarisme viscut en una parcel·la de la meva biografia.

D’altra banda, entre els autèntics experts, les idees sobre el que s’ha de fer són massa plurals i gens coincidents. I això no passa en cap altra camp professional. Per sort nostra la medicina i l’arquitectura no es poden permetre afirmar una cosa i la contrària com a possible i vàlida alhora per curar o per construir. En educació això passa. Es pot llegir un article sobre una experiència d’una escola de Nova York on tots els nens i nenes anaven despullats –com els professors—i es dedicaven més que a llegir –que es considerava una tortura—a pintar, ballar i a fer teatre. I hi ha qui defensa aquesta via com la més idònia per aconseguir persones sense complexos, lliures i amb capacitat creativa per enfrontar-se a la vida. En l’altre extrem podem trobar els defensors de la separació dels alumnes per gèneres i la necessitat de conduir-los de manera autoritària. I entre els dos exemples extrems tots els matisos que vulgueu. Sembla clar que ni en una educació quàntica pot ser possible fer el mateix i el contrari al mateix temps com a camí idoni per educar... oi? A més, mai no tindrem la resposta dels resultats d’un format d’educació respecte d’un altre perquè ningú està disposat a fer una recerca de trenta anys que abasti des dels primers anys escolars a la vida adulta. (A més, ¿què hauríem de destriar entre els atzars i decisions personals i l’educació rebuda respecte dels efectes viscuts?)

He pensat sobre això tot llegint el magnífic llibre de Hans Küng (Lo que yo creo, 2011). De cop i volta –el tema del llibre no té res a veure amb l’educació—em topo amb aquest paràgraf:

Penso en els problemes de l’educació: arran de la revolució cultural del 1968, els estils i mètodes d’educar , així com els educadors—pare, mare, mestre, pedagog, formador—estan immersos en una greu crisi. Es troben exposats a un allau de crítiques i retrets impacients des de la dreta i des de l’esquerra. Massa progressistes per a uns, massa conservadors per a d’altres; massa polítics per a uns, massa apolítics per a d’altres; massa autoritaris per a uns, massa antiautoritaris per als altres. La perplexitat i la desorientació estan massa esteses. (Hans Küng: Lo que yo creo, 2011, p. 214)

Lúcid. Res a dir. L’educació avui ha perdut consens real, no ja entre els polítics –cada govern fa una reforma educativa—sinó entre mestres, professors, dirigents i societat. Està, doncs, en crisi. I des del 1968 no veig dibuixat a l’horitzó cap llum especial que ens faci sortir d’aquest garbellar constant, ineficient i cec en què ens trobem.