12 de gener de 2012

Ingenuïtat


A classe, en especial a les assignatures troncals, sóc exigent i sovintejo les petites proves per estimular la continuïtat de l’aprenentatge dels meus alumnes (sempre en aules de més de 60). Porta prou feina però em sento compensat pels resultats. De vegades, però, dubto si aquest estímul no és massa mecànic. Els meus alumnes –que són bons perquè per accedir a la Facultat on imparteixo docència els cal una nota de tall molt elevada-- ¿no haurien, per ventura, de venir a classe amb interès pel gust d’aprendre? No hauria de saber seduir-los per la meva saviesa i la meva capacitat de comunicació? No haurien de venir a classe sense la necessitat dels estímuls acadèmics de control que els poso?

No em considero ingenu en aquesta qüestió. Crec que si oferís l’aprovat general als meus alumnes pel sol fet d’estar matriculats o bé a canvi d’una niciesa (un treballet o un parell de recensions de llibres) i els digués que només vinguessin a classe si els interessava, dels 70 alumnes probablement només en vindrien un grupet molt reduït. Aquest any he volgut fer una petita prova.

He planificat un dels cursos de manera que les proves i els treballs es tanquessin abans de les vacances de Nadal. El darrer dia abans de les vacances els vaig dir que el darrer tema del programa el faria durant el mes de gener. Però que respecte del seu contingut no faria cap prova ni caldria fer cap treball. Fins i tot els vaig dir que el fet d’assistir a classe no milloraria la nota. I vaig insistir: vingueu només pel gust d’aprendre un tema que he preparat amb especial predilecció.

Passades les vacances he reprès les classes. Dels 70 alumnes vénen a classe només entre 12 i 16. Suposo que serien els que vindrien habitualment, potser uns quants més, durant el curs si no proposés cap mena de prova o de treball seriós. La temptació és forta perquè és molt més còmode i interessant impartir docència a un petit grup interessat que a una massa que, fonamentalment, busca només el títol. Crec que no he de caure en aquesta temptació ja que la societat ha delegat en mi per tal que una parcel•la dels conceptes i procediments de la seva futura professió siguin assolits. Si ho he de certificar, he d'exigir verificacions de l'assoliment dels aprenentatges de manera seriosa. Així, doncs, la realitat és la que és. No puc ser ingenu. En les actuals circumstàncies sense estímul no hi hauria aprenentatge sòlid per a la majoria.

O potser és que he perdut o mai no he tingut prou capacitat per atraure l’atenció i el gust per aprendre exclusivament a través de la meva suposada saviesa o de les meves dots didàctiques.

1 comentari:

Anònim ha dit...

El seu comentari diu molt sobre la cultura universitària imperant, però és molt més significatiu venint de la seva facultat, atès que parla de l'interès real dels futurs mestres i professionals de l'ensenyament.