1 de gener de 2012

Josep Costa i Planagumà (i 3) i la llibertat d'esperit


Crec que no cal dir sempre el que es pensa. Ser educats per a viure en societat comporta l’adquisició d’hàbits d’una sana hipocresia. La sinceritat té uns límits. Per una sana convivència no podem anar pel món dient a tort i a dret sense venir a tomb ni atendre les circumstàncies tot allò que ens passa pel cap. En altres casos la raó profunda de no dir el que pensem pot raure en el fet que els actes de la nostra vida no solen ser massa coherents amb allò que diem creure o pensar. Criticar a qui pren decisions o proclamar el que s’ha de fer o no fer comporta per part de qui critica i parla una certa coherència de vida. Si aquesta coherència no existeix, és millor el silenci. O bé reconèixer públicament allò del fes pel que et dic i no pel que veus que faig...

Quan algú que sí que és coherent de manera exemplar entre el que diu i el que fa confessa sense embuts i amb llibertat allò que pensa i, a més, coincideix amb el que penses tu, es produeix una pacífica empatia generadora de benestar. És el cas del franciscà Josep Costa. En el seu llibre (Aventures i desventures d’unes sandàlies) no deixa de registrar el seu pensament lliure quan cal.

Així, per exemple, el dia 4 de maig del 2000 anota el següent:

Avui per a mi el més important és que he llegit les declaracions que ha fet Cassià Maria Just, ex-abat de Montserrat. Ha estat com si s’hagués obert una finestra a l’Església i hi hagués entrat aire fresc. Llàstima que els bisbes no tinguin la valentia de parlar i d’anar creant una nova mentalitat en l’Església. S’ha de reconèixer que aquest Sant Pare és conservador i busca fer bisbes segons la seva mentalitat i així altres grups molt conservadors van adquirint gran poder a l’Església. Molta gent se sent bé i s’esforça a viure el missatge evangèlic, però l’Església institucional la troben molt tancada, autoritària i amb una mentalitat de cinquanta anys enrere, com si no hagués passat res. (pàgs. 255 i 256)

Això no li impedeix de dir en un viatge a Terra Santa:

El lloc es diu “El primat de Pere”. He pensat que és una gran responsabilitat i que sempre s’ha de viure o exercir en clau evangèlica.( ...) així nosaltres hem d’elevar la nostra ment i intentar veure les coses més sobrenaturalment, que es tradueix en caritat, comprensió i pensar que tota l’Església hem d’ajudar el Sant Pare en el seu ministeri, perquè sempre es deixi portar per l’Esperit de Jesús (pàg. 265)

Però tampoc no calla quan discrepa...

L’única nota discordant d’aquest dijous sant l’ha donada Joan Pau II, amb una encíclica sobre l’Eucaristia, dient que no s’ha de compartir el pa amb altres pastors que no siguin catòlics. També ha dit que els divorciats que han refet la seva vida no poden rebre la comunió.

És tot tan diferent de la manera de ser de Jesús, que no m’estranya que a moltes comunitats de base o cristians compromesos els rebotin totes aquestes normes eclesiàstiques i que vagin a l’essència de l’Evangeli: estimar Déu i el pròxim.

La cúpula de l’Església és molt tancada i conservadora, els falta visió de futur i deixar-se portar per l’Esperit Sant. Si avui tornés Jesús a la terra, ells serien els que el condemnarien a mort. Però no per això perdrem la pau, sinó que farem nostre la pregària de Crist a la Creu: “Pare, perdona’ls perquè no saben el que fan”. (pàgina 345)

En el pròxim post transcriuré les seves pàgines sobre com s’ha sentit dins de l’Església... Dites per ell, i no pas per mi, crec que tenen un sentit profètic.

Realment hi ha persones en les quals es fa palès que la veritat els fa lliures.

Us desitjo un bon any, ple de veritat i de llibertat!