Hi he parlat sovint per qüestions de feina. Presideix una
ONG sense subvenció, petita, que des de fa uns anys es preocupa i s’ocupa del
desenvolupament d’una única aldea africana. M’explica la tasca que hi fan i
com, de mica en mica, aconsegueixen elements bàsics de benestar, sobretot escolars
i mèdics que es van consolidant any rere any. Quan es desplaça a aquesta aldea sol portar capses de galetes que
reparteix entre els nois i noies de l’escola. Queda admirada de com ningú no
comença a menjar fins que no està tot repartit i els alumnes han observat que
no li falta cap galeta a ningú (o el got de llet amb cacau). Es veu que ho fan
sempre. Mostren instintivament una solidaritat admirable. El
poc que es té s’ha de repartir equitativament.
Després d’haver-hi parlat no puc deixar de lamentar l’hipercriticisme
europeu. Fins i tot aquells que de manera silenciosa es dediquen als altres a
través de les ONGs han de ser criticats pel fet que les seves obres no tenen
continuïtat. Potser sí que hi ha casos que són així. Heus ací, però, un exemple on
la solidaritat humil i menuda funciona amb eficiència i amb continuïtat. Una tasca que
ajuda moltes persones a millorar el seu nivell de vida situat precàriament en
la pura supervivència.
Tenia raó. No demana res, ni dóna lliçons. Però quan parla d’aquests
temes solidaris que porta entre mans no s’està de dir que a l’Occident, si més
no, hauríem d’agrair cada dia que per l’aixeta surti aigua potable i que puguem
triar si la volem freda o calenta. Per a molts milions de persones això és un
luxe que no tenen a l’abast.
És cert: l’Esperit “vessa sobre tota carn...”, sigui quina sigui la creença de cadascú.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada