10 de setembre del 2012

Aigua


Hi he parlat sovint per qüestions de feina. Presideix una ONG sense subvenció, petita, que des de fa uns anys es preocupa i s’ocupa del desenvolupament d’una única aldea africana. M’explica la tasca que hi fan i com, de mica en mica, aconsegueixen elements bàsics de benestar, sobretot escolars i mèdics que es van consolidant any rere any. Quan es desplaça a aquesta aldea sol portar capses de galetes que reparteix entre els nois i noies de l’escola. Queda admirada de com ningú no comença a menjar fins que no està tot repartit i els alumnes han observat que no li falta cap galeta a ningú (o el got de llet amb cacau). Es veu que ho fan sempre. Mostren instintivament una solidaritat admirable. El poc que es té s’ha de repartir equitativament.

Després d’haver-hi parlat no puc deixar de lamentar l’hipercriticisme europeu. Fins i tot aquells que de manera silenciosa es dediquen als altres a través de les ONGs han de ser criticats pel fet que les seves obres no tenen continuïtat. Potser sí que hi ha casos que són així. Heus ací, però, un exemple on la solidaritat humil i menuda funciona amb eficiència i amb continuïtat. Una tasca que ajuda moltes persones a millorar el seu nivell de vida situat precàriament en la pura supervivència.

Tenia raó. No demana res, ni dóna lliçons. Però quan parla d’aquests temes solidaris que porta entre mans no s’està de dir que a l’Occident, si més no, hauríem d’agrair cada dia que per l’aixeta surti aigua potable i que puguem triar si la volem freda o calenta. Per a molts milions de persones això és un luxe que no tenen a l’abast.

És cert: l’Esperit “vessa sobre tota carn...”, sigui quina sigui la creença de cadascú.