2 de març de 2012

Mals i remeis


Enfebrat a casa. La grip. Em llevo. Em mig marejo. Endreço una mica per no tornar al llit tan de pressa. No en tinc ganes... Vaig fins a la sala d'estar i miro la televisió. Avalots violents al centre. Tristesa. Entenc el no comprensible dels estudiants tot i que m’hi sobren els de Secundària. Trobo a faltar entre els nos algun sí. Darrerament no n’hi ha massa de sis. Bé, de fet no n’hi ha cap. Dono voltes a la dificultat d’entendre la crisi i la probable decadència en què estem immersos. Apago la televisió. Torno a endreçar llibres a les lleixes del despatx de casa per distreure’m de la febre... Col•loco en un lloc nou el primer volum del Ab Urbe condita de Tit Livi. I recordo, de sobte, entre boires de maldecap, un fragment del seu pròleg particularment adequat als meus malsons d’avui, llegit fa molts anys. El busco.

...després que se’m vagi seguint mentre la disciplina ja començava a trontollar una mica i primer els costums es van fer com a relaxats, a continuació van anar baixant cada cop més; i, quan, finalment, van començar a desplomar-se fins a arribar a aquests temps en els quals no podem aguantar ni els nostres mals ni els seus remeis.

Tanco el llibre i el deixo a la lleixa. No puc més i me’n torno al llit. Deu ser això: hem trencat tant de la tradició el que de bo podia tenir que, romput el fil del passat, ara no aguantem ni els mals, i encara menys, els remeis.