14 de març de 2012

Expectativa i esperança


L’esperança és una virtut. Recordem que la paraula virtut deriva del mot llatí 'vir', que vol dir baró, home independent i autònom, amo de la seva vida... un humà que no és esclau. Una virtut, doncs, és inicialment aquella capacitat o força interna, incrementada o autoeducada amb el propi esforç, que permet a cada persona actuar de manera eficient davant les dificultats de la vida. La virtut, doncs, se situa enllà de la raó, la supera. De fet és una experiència de totalitat que fins i tot es troba pel damunt del pessimisme i de l’optimisme.

Quan parlo amb la mare (a punt de fer 91 anys) sobre la crisi actual, ella em sol encoratjar tot dient-me que tard o d’hora ens en sortirem. Em sol recordar els temps del meu naixement (1947), quan passaven gana i por... i el pare treballava de dilluns a dissabte 14 hores diàries per arribar només al nivell de subsistència. Cap indici racional d’aquells anys --Europa devastada, inici de la guerra freda, dictadura militar franquista, boicot internacional...—els permetia ni tan sols somniar que la situació podia canviar per a bé. I, en canvi, els pares es van casar, es van endeutar, i van tenir quatre fills i van tirar endavant la família... ¿Com podien tirar endavant sense la més mínima expectativa?

La paraula “expectativa” derivada també del llatí, de ‘exspectare’, significa “esperar”, però no des del punt de vista de l’experiència de la virtut, sinó de l’anàlisi racional. Actualment hi ha persones amb prou capital que estarien disposades a invertir... però que no ho fan perquè no hi ha “expectatives” de guany. És a dir: analitzant fredament la situació, només amb la raó i amb el càlcul, no estan disposades a invertir perquè no els espera cap possibilitat de guany.

Crec que la diferència entre expectativa i esperança és molt important per als temps durs que vivim. Un dels problemes actuals és que els dirigents polítics i els líders socials no són capaços de transmetre expectatives. Sabem que s’ha de retallar –bé o malament—però no ens diuen què s’ha de fer per sortir de la situació. No hi ha expectatives... a la banda de la protesta només hi ha el “no”, sense que tampoc es presentin expectatives raonables...

Caldrà, doncs, tornar a la idea de virtut i pensar en l’actitud dels meus pares –i de tants altres del seu temps—quan, ben derrotats per la història, es van casar l’any 1946. No tenien cap expectativa, però tenien esperança.

I els fets posteriors els han donat la raó.