Nedar

Un dels primers records de la meva infantesa es remunta a l’any 1950 o 1951 (segons em contrasta la mare). Es veu que els pares, el meu germà segon amb un o dos anys i jo, passàvem uns dies a Tossa, a l’agost, convidats per un amic del pare. En tinc diversos flaixos esborradissos a la memòria... Aquests dies, tot llegint el darrer llibre de Hans Küng (Lo que yo creo) m’ha vingut nítidament al cap. Crec que mai no l’havia tingut present.

Sí, va ser a la platja de Tossa. El primer dia que vaig nedar en el mar sense flotadors. Ara m’és un record punyent, vivíssim... sé que em vaig ficar a l’aigua mig convençut que el mar em podia aguantar i que no m’ensorraria... i així va ser. Suposo que devia fer la proesa en un dia de mar plana i sota l’ull vigilant de la mare.

Hi ha preguntes fonamentals de la vida que només es poden resoldre, si més no parcialment, a partir de la metàfora d’aquest verb: nedar. Durant un parell de capítols Küng intenta donar resposta a la qüestió del sentit de la vida i com ell el va resoldre. És evident que es tracta d’una pregunta --¿quin sentit té la vida o la meva vida?-- que no té resposta vàlida per a tothom des de l’òptica racional. Tanmateix, també racionalment parlant, tampoc no pots contestar-te que “no ho saps”, que desconeixes el sentit de la teva vida i que aquesta en té prou vivint-se... Només cal disposar d’unes gotes d’empatia per saber que són moltíssims els humans que no poden acceptar aquesta resposta perquè el sentit de la seva vida, per ella mateixa, immergits en el dolor, no pot ser simplement viure-la.

Després de diverses especulacions entre raó i realitat, Küng acaba amb la metàfora de nedar en el llac del seu lloc natal. I crec que sí, que la vida té un sentit a partir del moment en què t’hi llences amb la convicció que el té, com el primer cop que entres al mar sense flotadors convençut que t’hi aguantaràs.

I potser és nedant la vida i deixant-s’hi anar que el seu sentit es va fent lentament realitat, més en la vivència que no pas en el pensament.