Un dels arguments que els unionistes de dins i de fora de
Catalunya utilitzen amb més força contra els sobiranistes consisteix a alertar
de la possible fractura social del país. Si això fos cert –que no dic que no ho
pugui ser—voldria dir que aquell segment de població que és unionista se
sentiria desemparat, ferit o marginat en una suposada Catalunya sobirana. Jo no m’apunto a considerar certa l’existència
d’aquesta fractura social; o, en tot cas, si es produís, no crec que fos
majoritària atès el comportament habitual de la nostra societat.
El que em preocupa d’aquest argument dels unionistes és que
es dóna per suposat que per evitar la fractura social no hi ha altre remei que
els sobiranistes es neguin a si mateixos tant l’expressió del seu dret com la
seva realització. En definitiva que
hagin d’estar sotmesos a perpetuïtat, fins i tot en el cas que siguin majoria.
En una democràcia madura –la nostra no ho és—aquest argument
hauria de superar-se en virtut precisament de l’exercici democràtic. No hi ha cap comunitat humana que sigui homogènia
i arreu trobarem persones, emocions i sentiments diversos que s’expressen i es
volen regir d’una determinada manera que no és comuna amb les altres. Per solucionar això només hi ha una via:
preguntar en vot directe, lliure i secret al col·lectiu sencer del país què vol
ser o per quina solució opta. Un cop sabut això només queda el joc d’acceptar
la majoria com a idea de futur en el curt termini (fins a les properes eleccions) i respectar la minoria.
A les campanyes electorals els diversos líders polítics es
diuen coses que freguen l’insult amb una passió i, de vegades, amb una ràbia
que sembla que mai més no s’hagin de dirigir la paraula. I a l’endemà de les eleccions hi ha disgustos
i alegries segons quins siguin els resultats però no es produeix cap fractura
social.
L’argument de la fractura social –suposant que s’esmenti amb
bona fe-- és fal·laç. Suposa que, a perpetuïtat, encara que siguin
majoria, els sobiranistes s’han de reprimir emocions, idees i voluntats de
futur en funció d’una minoria. Això és democràticament parlant intolerable. Com ho seria l'inrevés: si realment els unionistes són majoria, els sobiranistes han d’acatar la voluntat popular. Insisteixo: preguntem, votem i acceptem els resultats.
Que no sigui veritat aquella dita del vell anarquista de la
meva joventut que no votava mai perquè em deia “les urnes no serveixen per a
res perquè quan poden servir per a alguna cosa les prohibeixen”.
1 comentari:
Soc Andreu Farràs, d'El Periódico de Catalunya, i m'agradaria posar-me en contacte amb vostè. El telefon directe del diari és:
93 484 65 72. Moltes gràcies.
Publica un comentari a l'entrada