L'última vegada

El cap de setmana passat vaig ser per última vegada a Santes Creus i a Poblet com a professor d'una assignatura universitària. Fa més de vint anys que faig aquesta sortida dins de matèries relacionades amb la història de l'art o en la gestió del patrimoni. Vaig començar a fer-les com a catedràtic d'institut per als alumnes de l'antic COU. L'acabo com  catedràtic d'universitat en un màster de formació del professorat de secundària en geografia i història. La primera vegada que vaig anar a Santes Creus i aquesta darrera pràcticament no s'assemblen de res si no és per l'objecte d'estudi. Cada any hi he anat modificant alguna cosa... Al final el producte didàctic crec que ha quedat definitivament afinat.

Des que sóc a la universitat he comptat sempre en aquestes sortides amb la participació activa d'un excel·lent didacta: en Josep Baluja, un dels creadors i impulsors del Camp d'Aprenentatge "Monestirs del Cister". Tot i jubilat des del curs passat la seva intervenció, gratis et amore, en aquesta darrera sessió ha estat literalment magnífica. 

La darrera sortida de la meva vida com a professor universitari va anar com una seda. No vàrem tenir cap contratemps. Bona part del mèrit es deu a l'alumnat: joves amb ganes d'aprendre, i amb passió per esdevenir professors,  la majoria dels quals no estaven obligats a participar en aquesta sortida. En deixo constància en la imatge.

Com sempre vaig arribar a casa molt cansat. Amb una estranya satisfacció i amb una pau interior carregada de nostàlgia. Més de vint anys quedaven enrere. No sé què haurà quedat en els alumnes que hi han passat al llarg de tants cursos. És sempre el dubte de la nostra professió. Personalment confesso que he aspirat només a ser-los una mica útil. 

A partir de l'octubre passaré a la condició d'emèrit, una forma suau d'anar-me jubilant. No tinc, doncs, altre projecte de futur que aprendre a viure els diversos presents que se'm regalin de propina. Aquesta última sortida m'ha fet sentir ben endins que l'essencial de la meva vida professional ja ha estat fet. Només pot quedar, potser, algun serrell.