10 de juliol de 2012

Pedagogia


He llegit aquests dies, en els meus escassos temps morts, el llibre de Josep Sallarès i Camps Memòries familiars i anecdotari sabadallenc (2009). És un llibre sense pretensions on l'autor, empresari jubilat, exposa els seus records de manera més o menys desordenada. És una lectura suau i, a voltes, fins i tot divertida. Josep Sallarès va néixer el 1934 i els seus primers records daten, doncs, de la fi de la guerra civil i dels començaments del franquisme. Com va dir Ibàñez Escofet aquesta mena de llibres són "els maons de la història". 

Crec que val la pena descriure un d'aquests "maons". A les pàgines 271 i 272 explica que monsenyor Jaume Tresserra, bisbe emèrit de Solsona, li va comentar que a la conferència episcopal espanyola els seus col·legues, és a dir els senyors bisbes, eren incapaços d'admetre la diversitat de llengües dins de l'Estat espanyol fins al punt que un bisbe espanyol, bon amic seu, li va etzibar un dia: pero vamos a ver Jaime, no me digas que tus homilías las haces en catalán y es más, no me cabe en la cabeza de que tu reces en catalán. 

Aquestes anècdotes, en coincidir amb la pròpia percepció, es transformen en categoria i obliguen a reflexionar. No, ja no cal fer pedagogia. En primer lloc perquè se suposa que l'interlocutor és prou gran i format --com ho és en principi un bisbe--  per poder entendre un fet diferencial lingüístic.  No hauria de caldre fer pedagogia d'un fet tan obvi com ho és la dignitat i el dret d'una llengua, sigui la que sigui, sobretot si ens adrecem a persones amb prou capacitat per superar els estereotips d'un imaginari col·lectiu. En segon lloc cal constatar que hi deu haver alguna resistència genètica en l'imaginari espanyol majoritari contra la qual no hi ha ni paraula ni argument que valgui. O potser som nosaltres els culpables de parlar una llengua diferent que, per motius ocults a la ciència cognitiva, emet virus perillosos que generen automàticament anticossos invencibles. I nosaltres, apa, tossuts i inconscients, ens dediquem a infectar les ments dels habitants de l'Estat... 

Tampoc podem fer cap guerra lingüística perquè ja se sap que en una guerra de llengües, com en qualsevol guerra, es verifica sistemàticament el romanç següent: 

Vinieron los sarracenos
y nos molieron a palos; 
que Dios ayuda a los malos
cuando son más que los buenos. 

Així, doncs, no sé si ens en sortirem i ignoro si acabarem esllomats a bastonades... en tot cas una cosa queda clara: no cal perdre el temps en pedagogies.