Anomia social

D'unes setmanes ençà estic aprenent a ser avi. En el decurs d'aquest aprenentatge, entre d'altres aspectes, he hagut de saber com circular per la ciutat amb un cotxet d'infants amb el meu nét assegut a dins. Jo tenia la idea que, habitualment, sortir de casa portant el cotxet del meu nét no havia de suposar un perill especial. M'equivocava. Resulta que els ciclistes, que des de fa uns anys inunden la ciutat, semblen estar exempts del codi de circulació i, a més de saltar-se els semàfors vermells o anar en contra-direcció, entenen que les voreres dels vianants són també vies de circulació de bicicletes sense límit de velocitat. Així, doncs, he après que abans de treure el cotxet de la porteria de casa he de treure el nas a banda i banda per assegurar-me que no baixa a tota velocitat un qualsevol ciclista. 

Com és lògic els meus passeigs amb el nét m'han dut, molt més que abans, a freqüentar els parcs urbans durant llargues estones. A les seves entrades hi ha tot d'indicacions normatives clares en bé de la comunitat. Així, per exemple, els gossos han d'anar lligats de la corretja del seu amo a tots els parcs que he visitat; en alguns no està permès trepitjar la gespa; a gairebé tots no està permès jugar a pilota, etc...  M'ha sorprès observar que en els darrers temps deu haver sortit alguna nova normativa de l'alcaldia o de la conselleria d'interior segons la qual les normes dels parcs urbans són indicatives, suggeridores o potser només estètiques. Els gossos campen sols, fan les seves necessitats on els sembla, la gent s'estira o s'asseu a la gespa en espais on està clarament prohibit, fins i tot hi passen bicicletes o s'hi organitzen partits de futbol de canalla preadolescent arbitrades per adults que se suposa que en són els responsables. 

El cas és que he observat amb detall que les normatives ciutadanes, si més no als parcs urbans, no es compleixen. No hi ha agents de l'autoritat per fer-les complir, ni tampoc hi ha ciutadans més o menys responsables que exigeixen als infractors que les compleixin. Assegut a un banc, al costat del meu nét, no puc deixar de pensar que vivim en una certa anomia social, és a dir, que hi ha normes col·lectives en bé de tots que no es compleixen. I no passa res. ¿Té res d'estrany que en els àmbits més macroeconòmics tampoc no es compleixin si als seus protagonistes els ve de gust? Entre l'incompliment sistemàtic d'una norma d'un parc a una estafa com la de Bankia hi ha un diferència de grau, però no de gènere. D'això no se'n diu decadència? 

A l'escola bé ensenyem què volen dir els símbols de les normes de convivència ciutadana. Un cop més, però, una cosa és saber què volen dir i una altra de molt diferent complir-les.  El rol de l'escola en la formació de valors és molt limitat. S'ha dit molt i és cert: per educar un nen o nena cal tota la societat sencera. Si no educa la societat, l'escola s'ha de limitar com a molt, i encara!, a la instrucció.