Préstecs

En les meves classes sovint he de definir amb més o menys precisió el concepte de cultura. Buscant la claredat i no pas una explicació massa prolixa la defineixo com el conjunt estructurat d’eines i símbols històricament acumulats amb què una comunitat s’adequa al medi on li toca viure. Entenc per eines des d’un martell a un ordinador així com els mitjans de subsistència i, per símbols, des dels gestos a la llengua passant per les creences i els rituals. D’aquesta manera podem analitzar l’origen, el sentit, les semblances i les diferències de l’art plàstic o de la música dins d’una cultura determinada.

Em sembla que les cultures del món no han sorgit, d’entrada, per entendre’s sinó més aviat per donar-se l’esquena, sobretot en allò que concerneix a les visions del món i a les creences. A mesura que ens humanitzem això s'anirà modificant de mica en mica, però al llarg de la història i, en bona part en el present, això, malauradament, és així. I, en canvi, al llarg de l’espai i del temps les cultures s’han fet i es fan préstecs importants sobretot en el camp de les eines. Per entendre-ho proposo un exemple: el que va fer el Joan el dimecres passat, quan plovia tant.

El Joan es va llevar, es va afaitar amb una navalla, es va rentar, va mirar per la finestra, va veure que plovia, es va vestir, va agafar un paraigües i es va calçar unes bótes de goma. En sortir al carrer, va entrar en un bar i va demanar per esmorzar un entrepà calent servit en un plat amb forquilla i ganivet, un croissant i un cafè. Va pagar el compte amb monedes.

Qualsevol que llegeixi el relat de la primera hora de la vida del Joan del dimecres passat pensarà que no hi ha res d’especial des del punt de vista dels préstecs culturals. Però si ho analitzem amb cura veurem que...

El llit on ens despertem és va inventar en el Pròxim Orient i es va modificar en el nord d’Europa; la fibra de cotó dels llençols i del pijama són innovacions de l’Índia; quan ens rentem amb sabó utilitzem una aportació dels antics gals i l’afaitat és un ritual de procedència sumèria; quan mirem per la finestra estem utilitzant una creació dels antics egipcis (el vidre); si plou i ens posem bótes de goma estem utilitzant un préstec dels indis de l’Amèrica Central i, finalment, si utilitzem un paraigües fem servir una innovació de l’extrem Orient.

En sortir de casa i entrar en el bar utilitzem un plat, forma ceràmica procedent de la Xina i, en agafar el ganivet i la forquilla, ens estem servint d’una innovació italiana del segle XIV. Si triem un croissant ens menjarem un tipus de pasta feta pels pastisser vienesos per celebrar la victòria contra el setge dels turcs (els quals tenien una mitja lluna creixent com a emblema, a l’igual que el “croissant” que vol dir també ‘creixent’ en francès). Quan paguem l’esmorzar ho farem probablement amb monedes, un invent dels lidis.

Tots i cadascuna d’aquestes innovacions han produït canvis, sigui a la vida quotidiana –com és el cas del croissant o del pijama—o bé en les relacions econòmiques (com la innovació de la moneda). En canvi som molt més reactius a acceptar, enllà de la curiositat que ens pugui produir, idees, creences, rituals i visions del món de les altres cultures. Potser ara som en una nova època axial en què comencem un procés d’adaptació mútua i alhora de respecte interior... però no deixa de ser una pura suposició.

El que resulta ben cert, en tot cas, és que el present respira sempre per la Història. I sense l'assaig de la Història és difícil entendre res.