Enigma

L’univers i la natura, contemplats de lluny, posseeixen una bellesa corprenedora. Sedueixen d’una manera gairebé tan il·limitada que no és estrany que alguns se sentin posseïts per un desig d’abraçar-los i fondre-s’hi com un gota dins de la mar.

I, tanmateix, quan ens acostem al detall de la natura, hi experimentem una incomoditat que es belluga al nostre interior com una remor d’angúnia permanent. En primer lloc per la percepció que tot plegat és un enigma del qual la ciència no només en sap molt poca cosa sinó que ja ens diu que hi ha dimensions que mai no podrem saber.

Però potser el que més desplau és la crueltat de l’equilibri tròfic –basat en la llei del més fort, en l’alimentació sobre la mort de vida existent –vegetal o animal—i, sobretot, en l’immens patiment dels éssers sensibles, inclòs l’ésser humà, naturalment. El detall fins i tot de vegades és decebedor quan es constata que uns viuen de menjar-se els altres...

En aquesta natura, a més, tot humà –i probablement tot ésser sensible—sent indefugiblement la crida a la felicitat, una crida que es veu sistemàticament frustrada. Realment en la natura tot sembla oscil·lar entre la meravella i la pífia. I potser una de les grans pífies sigui la impertinència dels instints –la sexualitat, la territorialitat, l’agressivitat...—que molt sovint i de manera contínua provoquen conflictes, i, per tant dolors immensos i... mort! Si fem una senzilla llambregada a la història en contemplarem molts horrors i, en especial, aquesta incapacitat per resoldre problemes d’injustícia que s’arrosseguen de segle en segle. Som, definitivament, maldestres...

L’únic bri d’esperança civil a què ens podem arrapar pel que fa al patiment, a la injustícia i al mal, tan estesos, potser es pot trobar en Darwin. Si les espècies en el seu procés d’adaptació a la vida –em sembla que diu-- consideressin que el patiment i el mal són superiors al gaudi de viure, probablement haurien desenvolupat mecanismes per evitar la reproducció. En definitiva: s’haurien autoextingit. No els hauria sortit a compte viure...

¿Com és que hi ha patiment i mal? ¿I com és que malgrat el dolor i el sofriment la vida sembla ser encara més forta?

Un altre enigma, una altra angoixa...