Preludis

Hi ha moments i circumstàncies en la vida en què el millor embolcall de l’ànima és el silenci. Potser en aquells moments, penses, qualsevol música et destorbaria. Sobretot si el moment és de dolor a l’ànima.

Quan jo era jove un mestre ens va explicar una anècdota de sant Agustí. Diuen que el futur sant, tot passejant per la platja a la vora del mar, cavil·lava sobre Déu amb la pretensió d’entendre’l. Amb això es va topar amb un nen petit que agafava l’aigua de la mar amb una petxina i l’anava tirant dins d’un forat fet a la sorra... No parava de fer-ho... Agustí se li va acostar i li va preguntar què feia. El nen li va respondre que intentava posar tota l’aigua del mar dins del forat de la sorra... Agustí va riure i li va dir que això era impossible... el nen se’l va mirar rient i li va etzibar: “¿tu em dius això que estàs intentant fer una cosa encara més impossible com encabir Déu en el teu cap?”. I, dit això, el nen va desaparèixer.

Potser sigui veritat que quan comprens que hi ha dimensions de l’existència que depassen de molt les possibilitats de comprensió de la intel·ligència, com l’amor, comences a acceptar la immensitat i profunditat d'una música que sigui adient al dolor agut del teu silenci.

Per això, potser, ara que continua plovent darrer dels vidres, és un bon moment per deixar-se bressolar per algun dels preludis lents de Chopin. Potser perquè hi ha moments en què comprens que, en ple silenci, no es tracta tant de tocar música sinó que la música et toqui a tu.

I així, en espera blava, quedar-te a l’aguait del lleu oreig d’una pregària...