26 d’abril de 2009

Explotar d'alegria


Quan tinc ocasió de passejar per zones de natura no excessivament urbanitzada m’agrada parar-me a escoltar els cants dels ocells. No deixa de ser curiós que tot el que vola, en general, canta -–li atribuïm, doncs, un cert art—- mentre que el que viu arran de terra, crida, borda, gruny, escataina, renilla... és a dir, profereix sorolls habitualment no gaire agradables. I si ens submergim en les profunditats del mar –encara que dofins i balenes també profereixen sons articulats—l’experiència general és de profund silenci. Si la natura fos una revelació per desxifrar semblaria que, pel que fa al so dels éssers sensibles, aquesta ens parlaria de l’ascensió natural de la vida: del silenci al gruny per arribar a la música... La música, el cant, situats sempre a les zones altes de l’experiència humana... Última depuració del nostre caminar per l'existència... Els cossos ressuscitats no seran altra cosa que música-- deia Agustí d'Hipona...

Un dels cants més bonics d'ocell que mai no he sentit és el del rossinyol. Va ser una nit càlida de primavera, avançat el mes de maig. El cant del rossinyol era apassionat, divers... de tant en tant repetia successions, de vegades roncava dins dels aguts o feia unes notes líquides, aflautades, amb diferents ritmes, primer lent, progressivament ràpids...

En parlo amb una amic naturalista. ¿Quin sentit té aquest cant meravellós? I, per extensió, és clar!, el dels altres ocells... L’amic naturalista em parla de marcar territori, de comunicació i, sobretot, d’aparellament. Sembla que els rossinyols mascles arriben de l’Àfrica uns deu dies abans que les femelles i canten per atreure-les...

Potser sí... i tanmateix penso que no sabem en el fons res de res. Hem observat que canten per aparellar-se o per marcar territori. ¿Sempre? Quan el meu canari refila apassionadament és perquè vol aparellar-se, el pobre? O aquella cadernera que em va sorprendre dalt d’un pi en ple estiu? Tot ha de tenir sempre una funció explicable en el cant dels ocells?

Comento la qüestió amb el Max. Somriu, em mira amb displicència i em diu:

--A la ciència li calen dades per sostenir les seves argumentacions i observacions... probablement als científics els importa poc per què canten els ocells... Però com a hipòtesi no es pot menystenir que un ocell pot cantar de vegades, simplement, perquè explota d’alegria.

Genial, oi,en Max? Doncs m'ho crec. La veritat és que a partir d’ara, passejar pel bosc escoltant el cant divers dels ocells em farà més profit. Serà diferent. És meravellós, no, passejar per un indret on els minúsculs habitants que tenen el privilegi de volar i veure les coses amb una certa altura de mires, simfònicament, exulten i exploten d’alegria?

En un bosc, ves, a més de bellesa natural hi ha música, una música alegre... T'hi fixaràs a partir d'ara?