9 d’abril de 2009

Sopar


Dijous Sant. Recordo que, de petit i d’adolescent, a partir de tal dia com avui i fins el diumenge de Pasqua quedaven prohibits la circulació rodada i tots els espectacles. No es podia posar la ràdio massa alta --que només transmetia música clàssica, programes religiosos i notícies-- i els estudiants de música no posàvem les mans a cap instrument. Els tramvies i els autobusos urbans anaven a marxa molt lenta per no fer soroll. Un silenci s’espesseïa arreu. Eren dies sants, si més no externament.

En parlo amb el Max a la sortida del gimnàs. Feia bon temps, el sol escalfava ja la pell d’una manera agradable. No teníem massa pressa --els dos tenim festa aquests dies-- i ens hem assegut una estona al parc. El Max és catòlic practicant tot i que no ho diu massa, i no pas per vergonya sinó perquè, com em diu ell, porta massa tristesa a la motxilla de l’ànima i li sap greu que els altres vegin un cristià trist. No hi ha res més trist que un trist cristià--em va dir un dia--. D’altra banda, segons diu, tot i que en sent la crida no compleix ni en el servei ni en la generositat allò a què l’haurien d’inclinar les seves creences...

--És bonic que avui celebrem un “sopar” oi, Max—li dic--. Al cap i a la fi totes les cultures que conec tenen per ritual de generositat i gratuïtat l’hospitalitat de l’àpat. Sembla com si en el convidar a sopar hi hagués una espurna del que ens fa humans i ens allunya de la dimensió purament animal dels primats.

--El dijous sant –em diu—és un dia bonic. Celebrem i re-cordem, és a dir, "tornem al cor", que Déu es fa present entre nosaltres quan ens trobem en nom d’ell i compartim un àpat. Al cap i a la fi és un símbol d’estimar enllà de l’instint.

--Els primers seguidors de Jesús es trobaven a sopar el dilluns oi?

--No, el diumenge... encara en deien el “dia del sol”... seguint el costum dels romans. Tenim informacions molt precises. Una de les més curioses és la de Justí que em sembla que és del segle II.

M'admira l'erudició d'en Max...

--A les reunions del diumenge tots els qui eren presents, ens diu Justí, ho sé de memòria, “els qui són rics, i volen fer-ho, dipositen dons segons el que creuen oportú” . I saps què en feien d’aquests dons, segons Justí?

--No, no ho sé...

--“Socórrer les orfes, les viudes i els qui es troben en indigència a causa de malalties o altres causes, també els empresonats i els pelegrins vinguts de molt lluny; en una paraula, ningú no queda desatès”.

--I com és que t’ho saps de memòria?

--És que em va impressionar molt quan ho vaig llegir... ¿Te n’adones? Els cristians van fundar la primera seguretat social!! I no per obligació de pagar impostos sinó “segons ho creuen oportú” i “si ho volen”... Servir, tòfol, servir i estimar en llibertat... --Aquí al Max li ha tremolat una mica la veu amb una punta de passió--Avui el text més radical de la celebració eucarística és l’escena de l'envageli de Joan, quan Jesús renta els peus dels deixebles abans de sopar... ¿A quina religió algú a qui s’atribueix natura divina fa una cosa semblant?

--Em sembla que cap que jo sàpiga... però, Max, tot aquest món nostre s’ensorra! No ho creus? Cada dia som menys i més grans! No passem a la propera generació! Per a molts la setmana santa és un vulgat atzar del calendari festiu!

En Max s’aixeca del banc i jo al darrera. Em mira i somriu amb aquell deix de tristesa de qui carrega molta solitud a l’esquena.

--Mira, tòfol, Jesús va morir per tothom... potser nosaltres som els últims que ho sabrem. No importa si en el futur ho sabran o no, importa que va ser.

Va girar cua i se’n va anar sense dir-me res més. Ja les té aquestes coses... Jo me'n vaig anar cap a casa pensatiu. Sí, Max, pensava, potser sí, però la solitud fotre, el que se'n diu fotre, fot molt!